D’A 2025 — Les cineastes del nostre temps

Hogg, Rohrwacher, Kulumbegashvili

La britànica Joanna Hogg (Londres, 1960), una de les cineastes més estimulants i personals del cinema contemporani, va rebre el premi D’A 2025 de la mà de la també directora Celia Rico, en un acte que va incloure una extensa conversa amb la crítica de cinema Eulàlia Iglesias i la projecció del curtmetratge Présages (2023), un encàrrec fet a Hogg pel Centre Pompidou. Hogg, a qui el festival va dedicar un Focus el 2023, va comentar durant la xerrada la influència que va tenir en els seus inicis com a cineasta la trobada amb Derek Jarman, la seva amistat de dècades amb Tilda Swinton i el seu extens pas per la televisió britànica, que va descriure com una mena d’antiescola: una experiència professional que li va ensenyar què no volia fer en la seva obra cinematogràfica. Al llarg de la conversa, Hogg va parlar d’algunes de les seves obres més conegudes (el díptic The Souvenir o La hija eterna), però també del seu curtmetratge de graduació, Caprice, que va ser molt mal rebut pel professorat de l’Escola Nacional de Cinema i Televisió on estudiava, així com de les seves primeres obres: Unrelated (un projecte que va sorgir a partir de la mort del seu pare), Archipelago i Exhibition, aquesta darrera protagonitzada per Viv Albertine, guitarrista del mític grup punk The Slits. Hogg també va explicar el seu mètode molt particular de treball i els seus processos creatius, sobretot els vinculats a l’escriptura, ja que no utilitza guions convencionals, i a la direcció d’actors i actrius, on promou el treball col·laboratiu i la improvisació, d’una manera propera al cinema documental. Abans de la xerrada, es va projectar el curtmetratge Présages, que forma part del projecte Où en êtes-vous?, a través del qual el Pompidou ha encarregat curtmetratges de format totalment lliure en els quals diversos cineastes (Isaki Lacuesta, Bertrand Bonello, Teresa Villaverde…) intenten respondre a aquesta pregunta. La resposta de Hogg és un fantasmagòric curtmetratge filmat en Los Angeles, on la cineasta es grava a si mateixa amb una petita càmera digital capturant fragments durant la seva estada a la ciutat, mentre prepara un guió que mai es va arribar a produir i travessa el dol per la mort de la seva mare. El resultat té el to memorístic, melancòlic i fúnebre (sobretot a causa de l’entonació i cadència de la veu en off, que és de la pròpia Hogg) de La hija eterna, però també evoca el cinema autobiogràfic d’Agnès Varda i una estranyesa lynchiana en el retrat de Los Angeles.

Alice Rohrwacher va estar en el D’A de l’any passat presentant La quimera, i com a figura triada per rebre el Premi D’A 2024. Enguany, la directora italiana ha tornat al festival amb Allégorie citadine, un film curt en la seva durada, però gran en tots els sentits. Aquesta nova peça està codirigida amb JR, el fotògraf urbà que ja va col·laborar amb Agnès Varda en Caras y lugares i amb la pròpia Rohrwacher en Omelia Contadina, l’any 2020. Allégorie citadine se situa a París en el present. Una dona camina de pressa amb el seu fill de sis anys de la mà. És ballarina i arriba tard a una audició. Un cop dins del teatre, aconsegueix parlar amb el director (inquietant aparició de Leos Carax), que li explica l’obra que està muntant: un ballet sobre el mite de la caverna de Plató. El nen escolta fascinat i, quan pot, s’escapa al carrer, on descobrirà que sota les parets d’una freda ciutat hi ha un món amagat: la caverna. I gairebé sense adonar-se, el nen va alliberant els presoners i presoneres de la cova platoniana, fent aflorar una vida desconeguda. Un film fantàstic i preciós, on no sobra ni falta res. Rohrwacher en estat pur.

Després de guanyar la Concha d’Or a Sant Sebastià amb la seva primera pel·lícula, Beginning (produïda per Carlos Reygadas), la cineasta georgiana Dea Kulumbegashvili torna a enlluernar amb April (Direccions), guanyadora del Premi Especial del Jurat a Venècia. A April, Kulumbegashvili segueix Nina (formidable Ia Sukhitashvili, protagonista de Beginning), una ginecòloga afectada per la mort d’un nounat que es dedica a practicar avortaments clandestins als pobles de la Geòrgia rural. La premissa, que podria haver donat peu a una mostra exemplar de cinema social, és el punt de partida sobre el qual l’autora construeix un viatge interior oníric i estèticament extrem que explora la crisi existencial de la protagonista, mitjançant una observació expressiva i intuïtiva de l’entorn. Així, April es presenta com una pel·lícula radical en tots els sentits: una obra profundament política, que denuncia la indefensió i l’abandó de les dones georgianes en tot allò relacionat amb la seva salut sexual i reproductiva, i també un film extremadament rigorós i exigent a nivell formal (amb, potser, certes decisions creatives, i d’evident lectura metafòrica, pròximes a la performance i l’art contemporani, que no acaben d’estar integrades en el conjunt). Alguns passatges documentals, com l’al·lucinada seqüència del mercat nocturn de bestiar o els bells i inquietants plans d’un paisatge rural amenaçat per grans núvols de tempesta, actuen com a contrapunt d’un film que, sobretot, constitueix l’introspectiu estudi d’un personatge femení definit per la seva opacitat, la seva ambigüitat i la seva obcecada resistència enfront de la norma. No és estrany, doncs, que en l’última i demolidora seqüència, el director de l’hospital on treballa li pregunti: “Nina, entens com funciona la llei?”.