D’A 2025 — Primeres impressions d’un festival inesgotable
L'edició del D’A Film Festival Barcelona d'aquest any és la primera en què la presència de pel·lícules dirigides per dones és tan gran que resulta del tot impossible veure-les totes. Moltes són de noves realitzadores desconegudes, cosa que ens obliga a escollir seguint la magnífica guia Filmtopia que ha redactat Eulàlia Iglesias, un instrument imprescindible per moure's pel laberint de títols que ofereix el festival.
Del que s’ha vist fins dimarts 1 d’abril, em quedo amb cinc pel·lícules: una de Direccions, dues de Radar i dues de Talents. A més de la sempre interessant secció que dirigeix Carlos Losilla, Un impuls col·lectiu, i l’experiment de Simfonies de ciutat que sorgeix de la col·laboració del CCCB amb Dones Visuals.
La setmana vinent publicarem una crònica del que ha donat de si la segona part del festival, a més d’explicar l’experiència de la classe magistral de Joanna Hogg, un dels Premis D’A d’aquest any.
Cinc títols de tres seccions
La prisonnière de Bordeaux, Patricia Mazuy – Direccions
Patricia Mazuy té 65 anys i va començar la seva carrera com a muntadora en una pel·lícula emblemàtica, Sense sostre ni llei, d’Agnès Varda. El 1989 va debutar com a realitzadora amb Peaux de vaches i, des de llavors, ha fet diversos documentals i quatre pel·lícules que no s’han estrenat a Espanya. Al D’A d’edicions passades s’han pogut veure dos dels seus films, Paul Sanchez est revenu! el 2018 i Bowling Saturne el 2022. Aquest any presentava el seu darrer treball, La prisonnière de Bordeaux, un film que ella mateixa defineix com a “dolç”. I efectivament ho és, d’una dolçor una mica amarga i trista, malgrat l’obstinat optimisme que intenta transmetre una de les seves protagonistes, Isabelle Huppert, al paper d’Alma Lund, una dona de l’alta burgesia, casada amb un neurocirurgià que compleix condemna per un accident de cotxe de terribles conseqüències. Serà a les visites a la presó on l’Alma coneixerà la Mina, Hafsia Herzi, una dona completament diferent a ella. D’origen àrab, treballa com a planxadora, té dues criatures i el seu marit compleix condemna per robatori. Aquestes dues dones tan allunyades entre si aconseguiran crear el miratge d’una família durant el temps que dura la confiança entre elles. Però el cinema de Patricia Mazuy mai no és complaent i, per això, porta les seves protagonistes al terreny de la realitat on les coses no són tan idíl·liques com l’Alma pretén que siguin. El tàndem Huppert-Herzi funciona perfectament, tant quan estan juntes com a l’espai vital on cadascuna viu la seva vida al marge de l’altra. Una història d’amistat i de confiança (o manca de confiança) que mereixeria ser estrenada a les nostres sales.
