Alauda Ruiz de Azúa — “Espero que ‘Los domingos’ generi un debat, però no un combat”

L’expectació que hi havia per veure Los domingos després dels èxits de Cinco lobitos i la sèrie Querer, era enorme. La pel·lícula no només no va decebre ningú, sinó que va aconseguir una adhesió general, fins i tot des de posicionaments molt crítics amb allò que explica. Los domingos té el gran poder de provocar debats, no combats, com diu molt bé la directora. Remou històries i genera preguntes des d’un punt de vista molt emocional.

Té un guió impecable que juga a suggerir més que a mostrar; utilitza el color i els espais per ajudar en la construcció dels personatges, i compta amb unes interpretacions excel·lents, fetes des de la contenció. És un film molt físic, on l’espiritual es cola per les escletxes de la música, del silenci i de la llum. Los domingos és una pel·lícula a contrapèl, incòmoda i pertorbadora. Que se centri en una vocació religiosa, una noia de 17 anys que vol ser monja de clausura, no impedeix que allò que narra es pugui extrapolar a altres decisions que es prenen a la vida.

Los domingos no és una pel·lícula sobre la religió catòlica, sinó sobre com n’és de difícil comprendre una cosa tan abstracta com la fe (hi ha ideologies tan alienants com les religions) i com n’és de complicat acceptar les decisions d’algú que estimes sabent que, al teu entendre, s’equivoca. Alauda afronta aquest conflicte amb una mirada a l’alçada dels ulls de l’Ainara, la seva protagonista, en una posada en escena no tant bressoniana com roselliniana.

Alauda Ruiz de Azúa va ser a Barcelona presentant la pel·lícula, i aquí vam poder parlar amb ella amb calma, sense les angoixes de la promoció festivalera.