Candela Sotos — La memòria rizomàtica

Yrupẽ té un punt de partida molt personal, però revela una reflexió col·lectiva. A més, ha tingut una recepció molt positiva als festivals per on ha passat. Creus que el públic està cada cop més obert a altres llenguatges? O potser connecta amb aquesta necessitat de tornar a la memòria, sobretot en els temps tan foscos que vivim com a humanitat?

Crec que és una combinació de coses. Hi ha, d’una banda, una connexió molt col·lectiva amb aquesta part de la memòria històrica que no ha estat reparada i que té un vincle a nivell de les històries familiars i personals. Per preparar-me em vaig acostar a moltes pel·lícules i projectes sobre la memòria i em vaig adonar que hi ha una sensació d’impotència perquè les possibles respostes que pots donar davant d’aquests temes són molt limitades. I això no passa només a Espanya; també a l’Amèrica Llatina, per exemple, amb les dictadures de Xile o l’Argentina. He parlat amb gent que explica que els seus avis i les seves àvies van estar en camps de concentració com Argèles-sur-Mer, però que mai no en van parlar amb ells. Aleshores connecten amb aquesta idea del record no dit com una mena de deute.

Després, en el mateix procés de muntatge, amb l’equip teníem clar que volíem que fos una pel·lícula democràtica. No volíem una pel·lícula d’arxiu molt intel·lectual. I en aquesta intencionalitat també sento que hem aconseguit aquesta empatia. Volia que la pel·lícula fos de la vida, de l’esperança, de preguntar-nos què hi ha més enllà de la superfície. Per això, per exemple, vam decidir no acabar amb els camps de concentració. Perquè hi ha una idea que la floració sobrepassi i que superem la postura paralitzadora de ser només víctimes.