Carla Simón — El cinema de la memòria

Quan es té un èxit fulgurant amb una primera pel·lícula, i Estiu 1993 va ser un èxit fulgurant, gairebé sempre la segona sol sortir malament. Però Carla va desmuntar aquesta teoria amb Alcarràs, amb la qual va aconseguir un Os d’Or a Berlín i, encara més difícil, tornar a connectar amb un públic que reconeixia en el seu cinema temes i personatges molt propers. La tercera pel·lícula era, doncs,una aposta complicada. Cap a on aniria Carla després d’Estiu 1993 i Alcarràs? Romería és la resposta més bella que es pugui imaginar.

Romería tanca un cercle, una Trilogia de la Memòria que va començar amb la seva pròpia història personal a Estiu 1993, amb una Carla/Frida de sis anys que no entén què passa a la seva vida; va continuar amb Alcarràs, la història de la família materna i el seu record del camp de préssecs; i culmina ara amb la història del seu pare, en una Galícia somiada on la Carla/Marina, en fer divuit anys, busca les seves arrels i, de passada, ens convida a mirar el passat amb una emoció continguda, sense rancúnia, sense judicis de valor. Totes tres són ella, totes tres som, una mica, tots.

La Carla és d’aquelles persones que estimen allò que fan. A Canes va presentar la pel·lícula embarassada de vuit mesos. Ara, amb la seva filla acabada de néixer, sap que ha d’estar pendent de la nena a qui adora, però també d’una pel·lícula que cuida amb el mateix amor. És generosa amb les entrevistes i amb el seu temps, fins i tot davant de circumstàncies difícils –vols cancel·lats, trens que arriben tard–. Ella i el seu entorn dosifiquen les forces per arribar a tot. Per això agraïm encara més l’esforç que va fer per concedir-nos aquesta entrevista a través de Zoom des d’un hotel a Madrid, a les nou de matí.

Tres pel·lícules (Estiu 1993, Alcarràs i ara Romería), més un curtmetratge emocionant (Carta a mi madre para mi hijo), componen el que podem anomenar una autobiografia filmada. El seu cinema és profundament personal. Però no és exactament la seva vida allò que reflecteix: el que intenta i aconsegueix mostrar en un exercici emocional de creació i recuperació de memòria, són els seus sentiments. Per això pot afirmar: “Aquesta és una recerca que no acabarà mai, fins el dia que em mori. Si jo segueixo trobant gent que m’expliqui coses del meu pare i de la meva mare, seguiran encaixant les peces. Jo seguiré amb la mateixa curiositat que tinc des de sempre.”