Marta Gómez, Paula Iglesias, Sara Blanco — Un projecte col·lectiu (de dones)

“Volíem reapropiar-nos de la paraula ‘sinsorga’, tantes vegades usada per desqualificar les dones, i convertir-la en bandera de llibertat i dignitat. El documental és un homenatge a totes aquelles dones que s’atreveixen a qüestionar allò establert”.

Llámame Sinsorga es va estrenar al ZINEBI de Bilbao dilluns passat, i aquest divendres arriba a les sales de cinema. És un documental observacional i participatiu que segueix, al llarg de més d’un any, la construcció de La Sinsorga, un centre cultural al nucli antic de Bilbao dirigit per Irantzu Varela i Andrea Momoitio. El centre rehabilita una antiga botiga de vestits de núvia, cosa que li dona una dimensió simbòlica interessant: passar de l’amor romàntic a la sororitat. Però el que fa més especial el projecte és que les dues amigues es van proposar fer tota l’obra de reconstrucció únicament amb dones: obreres, lampistes, fusteres, paletes, electricistes. Marta Gómez i Paula Iglesias segueixen aquest grup de dones, les acompanyen, participen en aquesta construcció d’un espai nou, que deixen retratat en un divertit i potent documental: Llámame Sinsorga.

L’endemà de la seva estrena a Bilbao vam poder parlar amb les tres responsables d’Al Borde Films. Estaven a punt de marxar a Madrid per a la preestrena, però ens van dedicar generosament el seu temps. Estaven encantades de parlar amb Filmtopia, un projecte amb què La Sinsorga i Al Borde Films tenen molt en comú. Sara Blanco va estar poca estona, tenia un altre compromís, però amb la Marta i la Paula la conversa per Zoom va ser llarga, divertida i molt interessant.

Com es genera aquest projecte tan especial?

Sara. Coneixíem la Irantzu Varela i l’Andrea Momoitio de fa temps; ja havíem treballat juntes. Elles es van acostar a nosaltres per explicar-nos la idea: havien llogat un espai per crear-hi un centre cultural i volien documentar-ne la reconstrucció. Més enllà del que implica un centre així, a nivell cultural, ideològic i social, allò que ens va decidir va ser quan ens van explicar com ho volien fer: “Volem fer aquesta transformació únicament amb dones”. Ja no vam tenir cap dubte. La primera intenció era mostrar com les coses es poden fer de manera diferent, però això va anar canviant a mesura que sorgien els problemes. Fer-ho íntegrament amb dones va ser impossible, i això va canviar una mica el discurs: del “demostrarem que es poden fer les coses de manera diferent” al “ni posant-hi totes les ganes ho hem pogut fer”. És clar que hi ha espais als quals a les dones ens costa accedir.