Judith Colell — “Fer històries on pugui reconèixer-me”
Fa anys que Judith Colell treballa col·lectivament: des de la fundació de CIMA, passant per l'ensenyament universitari, fins al seu compromís amb l'Acadèmia de Cinema d'Espanya i, des del 2021, al capdavant de l'Acadèmia del Cinema Català. Però mai no ha deixat de ser directora de cinema, una de les primeres que va obrir camí als anys vuitanta i noranta del segle passat. Ara torna amb “Frontera”, una pel·lícula històrica que parla d’un passat amb ecos en el present.
Nuria Vidal
11 de desembre 2025
La primera reacció davant de Frontera és de sorpresa. Judith Colell, l’autora de pel·lícules intimistes i de pocs personatges, fent un film d’època, coral i d’acció? Doncs sí: la Judith ho ha fet, i ho ha fet portant al seu terreny un guió que, aparentment, li quedava molt lluny. La sinopsi de la productora diu: “1943. Franco ha bloquejat el pas de refugiats que fugen de la repressió nazi pels Pirineus. A la duana d’un poble fronterer, Manel Grau, un funcionari amb passat republicà, decideix contravenir les ordres ajudat per la Juliana, una veïna del poble, i Jerôme, un passador francès. Entre tots inicien una croada per ajudar a fugir de la guerra tanta gent com sigui possible. És llavors quan Manel es veurà atrapat en una perillosa odissea que despertarà en ell i en la seva dona Mercè vells fantasmes de l’encara recent Guerra Civil espanyola”.
Amb aquesta història, la Judith fa un relat èpic però callat, en què destaquen dues dones en un repartiment coral d’excel·lents actors. Miki Esparbé és Manel; María Rodríguez Soto és la seva dona, Mercè; Bruna Cusí és Juliana, la veïna rebel; Asier Etxeandia és el Guàrdia Civil; Jordi Sánchez encarna l’alcalde; Kevin Janssens assumeix el rol de Jerôme; i Joren Seldeslachts, el del nazi que controla la frontera des de França.
Després de la seva estrena a la SEMINCI de Valladolid, última dirigida per l’estimat José Luis Cienfuegos, Frontera arriba ara a les sales. La Judith Colell està sumida en la voràgine de la promoció, però va trobar temps per concedir-nos una conversa tranquil·la en què reivindica la memòria del passat per entendre el present i la necessitat de fer històries amb què et puguis identificar.