Laura Citarella — Fer cinema contra vent i marea

Quan Laura Citarella es va donar a conèixer l’any 2022 davant el públic espanyol amb la desbordant Trenque Lauquen, no era en absolut una debutant en el món del cinema. A més de diversos curtmetratges, ja havia dirigit la seva òpera prima Ostende i codirigit dos llargmetratges més: La mujer de los perros (juntament amb Verónica Llinás) i el documental Las poetas visitan a Juana Bignozzi (amb Mercedes Halfon). A tot això cal sumar-hi la seva amplíssima experiència com a productora en El Pampero Cine, una gran família en què tots els seus membres dirigeixen, escriuen, actuen, produeixen i fan el que sigui necessari per tirar endavant les seves pel·lícules. Pel·lícules com Trenque Lauquen o La flor (Mariano Llinás, 2018), considerada fins ara la pel·lícula més llarga del cinema argentí (vuit-cents vuit minuts que passen en un sospir). Són films realitzats potser amb pocs mitjans, però amb moltíssima imaginació, talent i sentit de l’humor. Pel·lícules tan petites pel que fa al pressupost com immenses pel que fa a la qualitat cinematogràfica. Sens dubte, els membres d’El Pampero Cine ens ofereixen amb els seus films un exemple insuperable d’autosuficiència, versatilitat i resiliència que, en temps de retallades sagnants en la cultura –exemplificades de manera literal en la motoserra de Javier Milei–, resulten més necessàries que mai.

Amb una mare bioquímica i un pare enginyer, d’on sorgeix la passió pel cinema?

En realitat és molt estrany, perquè el meu pare i la meva mare venen de les matemàtiques i ni al meu germà ni a mi se’ns donaven molt bé les matemàtiques; malgrat que la producció de cinema, que també faig, té un component financer. Però és més logístic, més d’enginyeria, que no pas matemàtic. Des de la nostra infància ens van incentivar a desenvolupar la nostra creativitat. La meva família venia de Trenque Lauquen, el meu avi era fuster i la meva àvia modista. El meu pare i la meva mare van ser la primera generació que va anar a la universitat. Des dels sectors socials d’on provenien, van poder comprar-se casa seva, tenir feina, ascendir econòmicament… Tot i això, també hi ha molts casos de gent que va acabar empenyorant la seva vida per aconseguir aquest progrés, i potser no van fer del tot allò que els agradava. El meu pare era músic, com el seu pare. Des de petit tocava el piano amb ell, i encara avui continua tocant, i ho fa molt bé. Per això, el meu germà i jo vam ser guiats des de la nostra infància cap a altres disciplines, cap a activitats amb més sensibilitat, i això naturalment ens va allunyar moltíssim –al meu germà, que és músic, i a mi, que soc cineasta– de la idea de continuar el llegat matemàtic de la meva família. 

En la nostra infància vivíem a La Plata. En aquell moment no hi havia rutes directes, així que estàvem a dues hores de Buenos Aires. Cada cap de setmana ens portaven a veure un recital o un concert, i després anàvem a dinar. Sempre hi havia activitats fora de la nostra ciutat, molt d’estímul i contacte amb un món que no era el del meu pare i la meva mare, però del qual gaudien. A casa la música sempre va ser molt important. El meu germà la va convertir en la seva professió; jo la vaig prendre com un hobby i vaig trobar en el cinema el meu lloc de pertinença.