Laura Hojman — Escriptura en el cinema

Laura Hojman és una documentalista especialitzada, gairebé sense voler-ho, en figures d’escriptors. Després de passar pel Festival de Cinema Europeu de Sevilla, on va guanyar el Premi Queer Ocaña a la Llibertat a la millor pel·lícula LGTBIQ, el Festival de Huelva, on va rebre el Premi Queer Camilo, i de guanyar el Premi del Públic al millor documental a la 29a edició del festival Lesgaicinemad de Madrid, Un hombre libre arriba a les sales. Vam poder parlar amb Laura Hojman de cinema, literatura i d’Agustín Gómez Arcos.

Des del teu primer documental, Tierras solares del 2018, t’has especialitzat en documentals d’escriptors i escriptores. Hi ha alguna raó?

La veritat és que no ha estat una cosa conscient, però la literatura sempre ha estat present a la meva vida, des de petita. He estat una gran lectora, a casa meva sempre hi ha hagut llibres. La meva mare és bibliotecària. La literatura sempre m’ha ajudat a entendre’m i a entendre el món, a connectar-me d’alguna manera amb els altres, a sentir que no estava sola. Així que crec que ha estat una cosa gairebé natural. No ha estat una decisió conscient. De fet, abans de decidir-me a fer el documental d’Agustín Gómez Arcos, jo havia dit: “Ja està, fins aquí, s’ha acabat, no faré més documentals d’escriptors i escriptores”. Però em vaig haver d’empassar les meves paraules perquè sempre acabo trobant a les obres d’aquests autors i aquestes autores, a les seves vides, històries que em permeten parlar sobre la societat, sobre qui som com a país, sobre les coses que ens passen. I al final és una cosa que m’ho demana el cos.

Si mirem els teus documentals, un sobre Rubén Darío, un altre sobre Antonio Machado, el que dediques a María Lejárraga i aquest, d’Agustín Gómez Marcos, es pot apreciar un recorregut per la història d’Espanya des dels anys vint fins als vuitanta del segle passat.

Doncs sí, la veritat és que sí. No ha estat una decisió conscient, però quan m’aturo a mirar-ho, sí que veig una línia que uneix tots aquests treballs i que és un retrat de la història d’Espanya. Potser, més clarament, és en Antonio Machado, Lejárraga i Agustín on sí que veig una trilogia de la memòria d’aquell país que encara crec que desconeixem, d’aquelles històries que no se’ns han explicat, que no hem volgut mirar. Cadascun des de diferents punts de vista, però sempre rescatant una memòria perduda. Crec que la memòria és un tema comú en totes les meves pel·lícules, en tota la meva feina, és una cosa que m’interessa moltíssim. Suposo que té a veure amb la meva història, o amb qui soc jo. És un tema que sempre hi és.