Laura Mañá — Fes el que et doni la gana

Laura Mañá és d’aquelles dones que, passats els cinquanta, segueixen tenint un atractiu innegable. Es nota que ha estat, i és, actriu. Laura Mañá desprèn entusiasme quan parla i reivindica, per sobre de tot, dues coses: la mirada i la presència de les dones al cinema (i a la vida), i el fet de divertir-se amb el que fa. Treballa com a actriu des del 1991, quan, amb 23 anys, va debutar com a protagonista a Manila, d’Antonio Chavarrías. En aquests gairebé 35 anys de professió, l’hem vist, entre altres films, a Libertarias i La pasión  turca, de Vicente Aranda; La teta i la lluna, de Bigas Luna; o Romasanta, de Paco Plaza. La seva primera pel·lícula com a directora, Sexo por compasión, és de l’any 2000. Llavors, Laura Mañá tenia molt clar el que volia fer: La llibertat que et dona una primera pel·lícula és total. De vegades, quan parlo amb gent jove de les escoles els dic: “Si esteu tota la vida estudiant per sentir-vos preparats i preparades per fer una primera pel·lícula, us passareu la vida estudiant i mai la fareu. Agafa el teu mòbil i ves a rodar. En lloc d’estar escrivint guions sobre l’amor, ves a prendre una cervesa amb les teves amistats i que t’expliquin els seus desamors.” Jo soc autodidacta i una aventurera.”

Actriu, directora, escriptora. Què és el que et defineix millor?

El que he fet tota la vida és escriure. Els meus primers contes són de quan tenia set anys, i encara escric. Més tard vaig voler ser actriu, encara que havia estudiat Turisme. Però continuava escrivint. I un dia, com una cosa inevitable, vaig escriure un guió. El meu primer guió, Sexo por compasión, que es deia Puta per compasión, el vaig presentar a un productor amb qui treballava d’actriu. El guió li va encantar i vam començar a pensar qui el podria dirigir. Jo sempre he estat una persona molt curiosa, encara que mai no havia volgut ser directora de cinema. Però vaig pensar: “Per què no? Total, no tinc res a perdre.” Que no em surt bé, doncs no torno a dirigir. El productor em va proposar fer primer un curtmetratge, perquè no tenia cap experiència. Vaig escriure un curt, Paraules, el vaig dirigir i li vaig dir: “Jo em sento preparada.” Ho vaig fer i va anar molt bé. La pel·lícula va anar a Màlaga i va tenir una bona recepció.

La teva primera pel·lícula com a actriu va ser Manila, d’Antonio Chavarrías.

Estava estudiant teatre, va venir Antonio Chavarrías a fer càsting a les estudiants i em van agafar. Va ser un càsting, ningú no em coneixia. Trobo molt a faltar actuar. En aquesta última pel·lícula m’he donat un paperet, un cameo, perquè ho trobo molt a faltar, m’he divertit molt. Sembla increïble, és com si pensessin: “Ara que ets directora, ja no voldràs actuar.” Sempre he dit que són dues feines que no tenen res a veure. Però deixen de trucar-te. No sé si pensen que els jutjaré. He treballat amb Vicente Aranda i amb Bigas Luna, però no vaig aprendre res amb ells que em servís per dirigir. Aleshores no pensava que algun dia arribaria a dirigir. Estava molt centrada en el meu paper, a seguir evolucionat com a actriu. No em fixava en res.

T’agradava el cinema?

La veritat és que mai he estat una persona gaire cinèfila. Me’n recordo que, quan es va estrenar Sexo por compasión, la relacionaven amb Buñuel i l’humor de Berlanga. Eren coses que a mi em sobrepassaven. En aquest sentit, soc una persona molt ignorant. Mai no m’he interessat gaire pel cinema. A mi el que m’agradava era escriure i viatjar. El que més m’ha agradat a la meva vida és viatjar.

Per això, sempre que podia aprofitava per anar-me’n a rodar lluny, marxar fora. Sexo por compasión està rodada a Mèxic perquè volia que fos una aventura. Després he rodat dues pel·lícules a Argentina. Sempre he buscat l’excusa de rodar fora com a part de la feina per poder viatjar. Ara que el meu fill i la meva filla són grans, vull tornar a viatjar. He d’escriure una pel·lícula a la Polinèsia.