Marta Medina — Deixar-se arrabassar

Considerada una de les millors pel·lícules espanyoles de tots els temps, Arrebato és un film maleït i alhora únic que ha estat inspiració per a un bon número de cineastes. Arrebato parla de cinema, parla de vampirs, parla de desaparicions, però sobretot parla del poder màgic i hipnòtic de les imatges projectades. La seva influència s’estén al llarg de més de quaranta anys des de la seva estrena, el 1979, encara que la seva presència ha estat com un Guadiana que apareix i desapareix aquests anys.

El 2010, Andrés Duque va filmar el documental Mi arrebato con Iván, amb la presència i la col·laboració del mateix Zulueta. El que han fet la Marta Medina i l’Enrique López Lavigne és molt diferent. Partint d’un material inèdit, els súper-8 d’Iván, i amb la col·laboració de Jaime Chávarri i Virginia Montenegro, entre altres entrevistats, han construït un film que és una revisitació d’’Arrebato: un diàleg entre la pel·lícula del 1979 i la que ells estan filmant ara. Una experiència de cinema que neix d’un film que ja és una experiència única. Qui conegui la pel·lícula d’Iván Zulueta trobarà a El último arrebato una nova llum; qui no conegui Arrebato d’Iván Zulueta, voldrà veure-la com més aviat millor. Eusebio Poncela, el protagonista, va morir un parell de setmanes abans de la projecció al Festival de Sant Sebastià, cosa que va donar a la pel·lícula de Medina i Lavigne una nova capa emocional. D’Eusebio, d’Iván, del cinema, de tot plegat vam poder parlar a Sant Sebastià amb la Marta Medina, crítica de cinema i ara codirectora de El último arrebato.