Mary Harron — Una història de violència
Mary Harron (Ontario, 1953) va ser la primera directora a inaugurar el Festival de Sitges l'any 2000, amb aquest clàssic contemporani que és ‘American Psycho’. La cineasta va tornar al festival 25 anys després per a formar part del Jurat Oficial. Aprofitem la seva estada a Sitges per preguntar-li sobre el quart de segle de la seva pel·lícula més popular, i polèmica, que va llançar a la fama Christian Bale, però també per repassar una filmografia pena de dones fora de la norma, com la Valerie Solanas de ‘Jo vaig disparar a l’Andy Warhol’ o les tres “noies Manson” que protagonitzen ‘Charlie Says’.
María Adell Carmona
6 de novembre 2025
American Psycho, el teu segon llargmetratge com a directora, ha complert 25 anys. Anteriorment havies dirigit una altra pel·lícula, Jo vaig disparar a l’Andy Warhol, estrenada el 1996. Podries explicar-nos quin va ser el teu camí d’accés a la direcció cinematogràfica?
Crec que no apareix en el meu perfil d’IMDB, però vaig començar a dirigir programes de televisió el 1986, nou anys abans de fer el meu primer llargmetratge. Quan vaig rodar Jo vaig disparar a l’Andy Warhol ja havia dirigit molts curtmetratges i documentals per a la televisió, havia acumulat molta experiència. La televisió era una via d’accés habitual per a moltes dones en aquella època, i jo vaig treballar força en la televisió britànica: no es feien moltes pel·lícules al Regne Unit en aquell moment, però la televisió anglesa d’aquells anys era molt excitant i creativa. Vaig començar a dirigir en un programa que es deia The Late Show, que s’emetia quatre nits per setmana, i per al qual rodava gairebé cada setmana breus curtmetratges.
Imagino, doncs, que quan vas fer el salt al cinema tota aquesta experiència et facilitaria l’accés a la direcció cinematogràfica.
Bé, no exactament. La primera vegada que vaig trepitjar el set de rodatge de Jo vaig disparar a l’Andy Warhol em vaig quedar paralitzada, en xoc. De sobte em trobava en un rodatge amb una trentena de persones, quan jo estava acostumada a equips molts més petits, més pròxims als que s’usen en el cinema documental. De fet, era el que estava fent també al Regne Unit: dirigir documentals experimentals i desenvolupar i buscar així la meva estètica particular.
