Charlotte Rampling i Jen Debauche — Navegant en el risc

No és fàcil tenir l’oportunitat de parlar tranquil·lament durant una hora amb una actriu de la categoria de Charlotte Rampling. Això és un privilegi que els festivals més petits poden oferir. En aquest cas, l’Alternativa ens va fer el regal de tenir Charlotte Rampling i Jen Debauche compartint idees amb un petit grup de periodistes.

Charlotte Rampling és extremadament prima, en veure-la penses que es trencarà en qualsevol moment. I no obstant això, aquesta fragilitat es transforma en energia quan parla, en francès, i et mira directament amb aquests ulls clars que enlluernen des de fa cinquanta anys en pel·lícules mítiques. L’entrevista se centra en l’estranya i fascinant pel·lícula que protagonitza com a única intèrpret, però no refusa contestar preguntes sobre la seva carrera, mentre mira amb afecte i complicitat la directora Jen Debauche, una de les cineastes més interessants i atípiques del panorama europeu.

L’Ancre (L’Ancora) és el segon treball de Jen Debauche, una directora i artista belga. Fotògrafa, especialista en ràdio i en l’ús del so, Debauche ha combinat aquestes dues disciplines en un film difícil de classificar. Se’l presenta com un documental, però en realitat és més un exercici cinematogràfic, com el defineix Debauche, que un film que es pugui encapsular en una classificació. Rodat en blanc i negre, en 16 mm i format quadrat, el film és un viatge mental i  físic a través de l’Àrtic i de les confessions de tres pacients, dos homes i una dona, d’una psicoterapeuta que els escolta i l’escolta i narra amb la seva pròpia veu: la veu de Charlotte Rampling.

Que la va portar a acceptar un projecte tan extrem i tan arriscat com a L’Ancre?

C. R. M’agrada el risc perquè se n’aprenen moltes coses; per això crec que cal arriscar-se. Estava intrigada, volia saber-ne més. La Jen m’enviava coses, jo anava llegint-les, fins que va arribar un moment en què vam pensar que podíem fer alguna cosa juntes. Vaig participar molt en el projecte, el tema m’interessa i, que estigui barrejat amb la natura i el so, ho trobo molt emocionant. 

Es defineix la pel·lícula com un documental, però ens falten paraules per explicar què és L’Ancre?

J. D. La qüestió dels gèneres al cinema és una gran batalla amb les comissions de films. Aquesta és una pel·lícula que no entra a les caselles. Per mi, és abans que res un film que fa ficció amb els arxius documentals. El punt de partida és molt documental, perquè els testimonis dels pacients i la pacient que sentim són reals, tractats amb una gran cura i una gran atenció, conservant les paraules encara que hagin estat reescrites per a la veu de la Charlotte. Per damunt de tot, és un exercici cinematogràfic.

C. R. Per què és tan important classificar els films? Per a la seva estrena, potser? Per donar una idea al públic del que veurà?