Valeria Sarmiento — “No vam tenir fills, però vam tenir moltes pel·lícules”

Valeria Sarmiento parla baixet i es pren el seu temps, és una dona pacient i sense pressa. Té 76 anys i dosifica les seves forces a les entrevistes. Sap que les ha de fer, però es nota que no li agraden gaire. És una dona d’imatges més que de paraules. Ha vingut a Barcelona per presentar el cicle a la Filmoteca juntament amb el cineasta i teòric francès Érik Bullot, el comissari del cicle. Era molt difícil fer una selecció entre l’enorme material que reuneixen, però Bullot ha aconseguit escollir una vintena dels seus films més representatius. Raúl Ruiz va morir el 2011 i, des d’aleshores, la Valeria continua treballant i recuperant obres perdudes que cobren nova vida a les seves mans.

No és la primera vegada que el cinema de Raúl Ruiz es projecta a Barcelona. Fa gairebé 50 anys, quan la Filmoteca era al carrer Mercaders, es van presentar set pel·lícules d’un jove i desconegut director xilè, exiliat a França des del cop d’estat d’Augusto Pinochet, que ja era un nom habitual dels festivals més interessants d’Europa. Raúl era un cineasta important, però la seva dona, Valeria Sarmiento, amb qui estava casat des del 1969, era una gran desconeguda malgrat tenir curts filmats el 1972, 1973 i 1975, a més de ser la muntadora de pràcticament tot el seu cinema.

Si ja l’any 1977 el cinema de Raúl Ruiz era modern i transgressor, vist ara, amb la distància del temps i sabent tot el que va fer en gairebé 45 anys de trajectòria, resulta molt més interessant la vigència amb què es manté la seva feina. Com la de Valeria, que és tot un descobriment per a molta gent jove. La directora se sorprèn una mica quan escolta que el seu cinema és molt modern. Li agrada la idea que es vegi així. “Tant Raúl com jo vam intentar sempre fer un cinema que no fos gaire convencional, però ens apropàvem a un cinema molt popular”, diu.

Això explica el títol d’aquesta retrospectiva: La llei del gènere, una llei que hi és per ser transgredida, transformada. Bullot diu a la presentació del cicle: “De manera irònica, fins i tot paròdica, la subversió del gènere n’és sens dubte el fil conductor. Anar més enllà de la llei del gènere és un imperatiu, tant si es tracta de sèries culturals populars (melodrama, fotonovel·la, aventura, policíac, documental) com de la categoria del gènere en el sentit de construcció social, molt evident a les pel·lícules de Valeria Sarmiento per l’atenció prestada al paper de les dones”.