Trinh T. Minh-ha — Qüestionant els codis del documental etnogràfic

“Els hàbits comercials i ideològics de la nostra societat afavoreixen les narratives amb un tancament el més definit possible, de manera que, una vegada consumida la narració, es pot descartar i passar a comprar-ne una altra: clara, lineal i totalment digerible.”

Trinh T. Minh-ha

És probable que, per a una gran part del públic, el nom de Trinh T. Minh-ha no resulti familiar, encara que sí que ho sigui per a les aficionades al cinema de no-ficció i habituals de certs festivals. Ja el 2018, el Festival Punto de Vista de Navarra va dedicar un focus a aquesta cineasta, escriptora, crítica literària, acadèmica i compositora d’origen vietnamita. Set anys després, el cinema Zumzeig programa una completa retrospectiva i La Virreina Centre de la Imatge li dedica Vist però no vist, una exposició que recorre gran part de la seva obra, des del seu primer llargmetratge Naked Spaces: Living is Round (1985) fins al més recent What About China? (2022).

Penetrar per primera vegada en l’univers fílmic de Trinh T. Minh-ha a través d’una exposició tan exhaustiva pot resultar una mica aclaparador, però també extremadament revelador. Sobretot, pot ajudar-nos a qüestionar certes dicotomies o, dit d’una altra manera, el nostre mal hàbit de forçar constantment la dualitat, fins i tot quan som conscients que les etiquetes no acaben d’encaixar: “objectivitat vs. subjectivitat”, “ficció vs. documental”… Conceptes que, encara que de vegades ens resultin pràctics, també poden limitar i coartar la nostra capacitat d’expressió i la nostra manera de veure el món. Perquè potser el seu cinema s’ha mostrat habitualment en festivals de no-ficció, però també és cert que qüestiona i problematitza moltes de les maneres de fer del documental i, especialment, d’allò que s’ha anomenat “documental etnogràfic”, evidenciant la paradoxa intrínseca dels nostres constants i fallits intents d’acostar-nos “a l’altra persona”; proposant una lúcida reflexió sobre totes aquelles estructures de poder (sovint invisibles) que configuren la nostra societat i el nostre comportament. Minh-ha fa un cinema de naturalesa política, polifònica, feminista i interrogativa: un cinema que explora les diferents relacions possibles entre imatge i so, evita les zones de confort de les narratives occidentals i experimenta amb el ritme, el temps i els límits de la realització cinematogràfica.