Berlinale — Quan les imatges prenen posició, però els individus no

No és cap secret per a ningú: la segona Berlinale amb Tricia Tuttle a la direcció va començar amb mal peu. Una inesperada fallada tècnica va assaltar la roda de premsa del Jurat Internacional, on el cineasta alemany Wim Wenders (en qualitat de president) esquivava una pregunta sobre el genocidi de Palestina al·legant que els i les artistes s’haurien de mantenir “al marge de la política”. Un missatge que la resta del jurat, guardant silenci, semblava assumir sense cap problema. L’assumpte va anar creixent com una bola de neu quan aquestes declaracions desafortunades (per dir-ho suaument) van ser defensades per Tuttle sota la bandera de la llibertat d’expressió. En un comunicat més ambigu que aclaridor, va afirmar que els i les artistes no tenen l’obligació de parlar del que no volen i que la sola programació, amb les seves 278 pel·lícules, ja demostrava un compromís amb la política i la diversitat.

Això podria sostenir-se si entenguéssim el cinema polític, tal com sembla fer la Berlinale, en termes purament de representació. L’inici del festival, a càrrec de No Good Men, òpera prima de la directora afganesa Shahrbanoo Sadat, demostrava que les bones intencions no ho són tot. Perquè, més enllà d’algun apunt anecdòtic i del destacat treball interpretatiu de la mateixa Sadat en el paper protagonista, el resultat és una ficció convencional que fins i tot té més d’Europa que del context que vol retratar. Quelcom similar succeeix amb la primera pel·lícula de la competició, À voix basse (In A Whisper), de Leyla Bouzid, en què una jove queer torna a la seva Tunísia natal després de la mort del seu oncle. El retrat de les dinàmiques entre les dones de la família, potser l’únic aspecte interessant del film, queda eclipsat per un discurs que necessita enunciar en tot moment allò que les seves imatges no aconsegueixen transmetre. No és un sospir, és un crit a ple pulmó, i menys contundent del que creu.