Berlinale — Relats de joventut i relacions triangulars

S’ha comentat que aquesta 76a edició del Festival Internacional de Cinema de Berlín ha estat irregular, tanmateix, les millors pel·lícules que hem pogut veure (segons el parer de qui escriu aquesta crònica) han estat, casualment, dirigides per dones, fet que no s’ha vist reflectit en els premis del Jurat Internacional, entregats el passat dissabte durant la gala de clausura. En aquesta cerimònia només quatre noms femenins van ser cridats a l’escenari per recollir un Os de Plata: Sandra Hüller a la millor interpretació per Rose (Markus Schleinzer), Anna Calder-Marshall a la millor interpretació de repartiment (compartit amb el seu company d’elenc Tom Courtenay) per Queen At Sea (Lance Hammer), Geneviève Dulude-de Celles al millor guió per Nina Roza, dirigida per la mateixa autora, i Anna Fitch (juntament amb Banker White, codirector del film) per Yo (Love is a Rebellious Bird), en reconeixement de la seva contribució artística. Dins la Secció Perspectives, Manon Coubia s’enduia una Menció Especial per Forêt Ivre; mentre que Pepa Lubojacki recollia el premi al millor documental per If Pigeons Turned to Gold, categoria on Daniela Magnani Hüller també rebia una Menció Especial per Empfindsamkeit bleibt (Sometimes, I Imagine Them All at a Party). Pel que fa al format curt, el Jurat Internacional d’aquesta categoria va entregar l’Os d’Or al millor curtmetratge a Yawman ma walad (Someday a Child) de Marie-Rose Osta, i l’Os de Plata a A Woman’s Place Is Everywhere, de la parisenca establerta a Nova York Fanny Texier. D’entre la resta de reconeixements destaquen els dos premis a la mexicana Chicas tristes de Fernanda Tovar, que es va endur un Os de Cristall i el Gran Premi a la millor pel·lícula dins la secció Generation 14plus. Si en el palmarès d’enguany no s’ha aconseguit l’equilibri pel que fa a qüestions de gènere, dins la secció oficial la paritat tampoc ha estat la clau: quinze directors i nou directores competien pels premis del Jurat Internacional. La diferència no és abismal, però, com encara cal recordar sovint, segueix sent una assignatura pendent.