Festival de Sant Sebastià — La meitat del festival

El certamen, reivindicatiu i combatiu, es va inaugurar amb el lliurament del Premi Donostia a Esther García, que el va rebre de mans dels germans Almodóvar, tots dos conscients de quant deuen a aquesta productora extraordinària. L’endemà va ser Juliette Binoche qui va entrar en la conversa amb la seva arriscada aposta per un film que és teatre i dansa, en el qual ella s’entrega plenament. I, per tancar aquest primer cap de setmana, va arribar la tempesta Angelina Jolie. Tempesta en tots els sentits: la seva arribada va coincidir amb una de les pluges més intenses vistes al festival, cosa que no va impedir que els seus fans s’hi lliuressin, mentre ella es mostrava absolutament propera. Tempesta mediàtica també, en una multitudinària roda de premsa en què es va mostrar generosa en les seves respostes.

Però un festival són, sobretot, les seves pel·lícules, i cal reconèixer que enguany l’oferta de cinema dirigit per dones és tan àmplia que resulta impossible abastar-ho tot. Això té una part molt positiva —finalment es comença a sortir del gueto— i una de negativa: cal triar, i de vegades s’encerta i d’altres no. Aquesta és, al cap i a la fi, la gràcia d’un festival.

Del que s’ha vist fins ara, es pot dir que hi ha hagut confirmacions, decepcions, sorpreses i descobriments. La transversalitat de la presència de directores és molt gran, sense distinció entre seccions. En totes hem trobat pel·lícules que mereixen ser assenyalades.