Brigitte Bardot — “La meva primera vida va ser com un esborrany. La segona és la versió definitiva.”

Des que es va saber la mort de Brigitte Bardot, diumenge 28 de desembre del 2025, diaris, televisions i ràdios es van omplir d’articles, opinions, crítiques i elogis. En dos dies es va escriure tot el que es podia escriure sobre algú que va transgredir les normes i es va convertir en una icona del segle XX. Com Marilyn. Però Marilyn va morir de debò i la seva imatge va quedar congelada als 36 anys. B.B. va desaparèixer del cinema, però ella va seguir per altres camins.

En diversos dels textos publicats aquests dies es fa referència a la seva qualitat de mite com a “catalitzador dels anhels de més llibertat individual i de desinhibició en els costums socials”. El president Emmanuel Macron acabava el seu missatge a les xarxes amb una frase significativa: “Plorem una llegenda del segle”. També s’ha recordat què en deien il·lustres intel·lectuals. Marguerite Duras va afirmar: “Brigitte Bardot no era una actriu, era un esdeveniment”. Simone de Beauvoir va escriure el 1959: “Bardot no és un personatge ni una actriu en el sentit clàssic, sinó una figura històrica que encarna una mutació de l’imaginari femení”. Edgar Morin li va dedicar un capítol al llibre Las Stars, on afirmava: “No hi ha distància entre vida, cos i pantalla: Bardot no representa, s’exposa”.

Aquestes i moltes altres reflexions escrites al llarg dels anys demostren que B.B. anava molt més enllà d’una dona jove, bonica, desinhibida i lliure. Les seves pel·lícules, amb honroses i poques excepcions, estaven al servei d’aquesta imatge que, sense voler-ho, es va convertir en un model de conducta. S’imitava el seu pentinat despentinat, es copiaven els vestits ajustats que ressaltaven la seva excel·lent figura, se l’utilitzava de mil maneres.