Carmen Maura — Carmen, tu vals molt

Dues frases van perseguir Carmen Maura durant els primers anys: ¿Qué hace una chica como tú…? i Nena, tú vales mucho. Una era el títol d’una de les seves primeres pel·lícules com a protagonista, ¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste? (1978), de Fernando Colomo; l’altra, el lema de presentació del programa Esta noche de Fernando García Tola a la televisió del 1981, que la va fer famosa i molt popular. La Carmen va acabar odiant les dues frases, però ara, quan compleix 80 anys i fa 55 anys de carrera ininterrompuda, crec que hi podem recórrer sense que això la molesti.

En una entrevista del 1984, quan tenia 38 anys i encara no s’havia estrenat ¿Qué he hecho yo  para merecer esto?, davant la pregunta de què pensava de fer-se gran, va respondre molt segura: “Quan sigui velleta m’encantaré com a actriu perquè segur que en sabré molt més. De velleta m’imagino que seré una superactriu. I segurament aleshores el meu fill i la meva filla m’estimaran.” Ara que és velleta, encara que ningú ho diria veient la seva energia i la seva capacitat de treball, es pot sentir orgullosa. Al públic li continua encantant com a actriu perquè és una superactriu, i el seu fill i la seva filla, efectivament, l’estimen molt.

Carmen va néixer el 1945 i, fins que va fer 25 anys, va ser un model de dona espanyola de la burgesia madrilenya més tradicional: casada als 21 anys, mare als 22 d’una nena i als 24 d’un nen. Li agradava el teatre, al qual dedicava hores com a aficionada. Fins que un dia, en un taxi (els taxis han estat importants a la seva vida i a les seves pel·lícules) va prendre una decisió: seria actriu professional. La commoció que això va causar en la seva conservadora família va ser de dimensions tràgiques. Però ella ho tenia molt clar.

Carmen es va avançar en molts anys als moviments feministes i d’alliberament de la dona. Ella es va alliberar el 1970 i va començar una carrera que des de llavors no ha fet més que progressar. Els seus primers passos van ser al cafè-teatre i a la televisió, alhora que apareixia en petits papers en algunes pel·lícules i en curts d’amics. El 1976 participa en dos curtmetratges importants: Ir por lana, de Miguel Ángel Díaz i Pomporrutas imperiales, de Fernando Colomo. Tots dos van repetir amb ella. Miguel Ángel a De fresa, limón y menta (1977), Colomo en el seu primer llarg, Tigres de papel, un manifest generacional que el 1977 va marcar el naixement de la comèdia madrilenya i, en certa manera, de la “movida” que en els darrers setanta i primers vuitanta dominaria l’esfera cultural madrilenya.