Kim Novak — Una estranya a Hollywood

És fins a cert punt lògic que els personatges que Kim Novak va encarnar en el cim de la seva carrera com a actriu, entre inicis dels anys cinquanta i mitjans de la dècada següent, estiguessin marcats per l’escissió o la dualitat identitària. Al cap i a la fi, Novak —el nom real de la qual era Marilyn Pauline Novak— havia arribat a Hollywood per substituir una de les seves estrelles femenines més grans, Rita Hayworth, i, alhora, per convertir-se en la resposta de Columbia —la major liderada amb mà de ferro per Harry Cohn— a la Marilyn Monroe de la 20th Century Fox. Marilyn Novak va perdre, doncs, el seu nom en ser contractada per Columbia el 1953, quan només tenia vint anys. Tal com afirma Karina Longworth en un episodi del seu fabulós pòdcast “You Must Remember This” dedicat a l’actriu: “En l’univers de les marques de Hollywood, no podia haver-hi dues Marilyn, així que, des de l’inici, va haver de convertir-se en algú diferent per poder destacar per si mateixa”. Cohn —que fins a la seva primerenca mort el 1958 sempre va assegurar que havia estat ell qui l’havia creada i modelada per ser la superestrella que va ser— li va proposar el nom de Kit Marlowe, però ella s’hi va negar i es va mantenir ferma en conservar el seu cognom familiar, d’origen polonès, malgrat que la seva família tenia arrels a Txèquia.

La del nom (en definitiva, la de la seva identitat) va ser només la primera batalla que Novak va lluitar —i guanyar— en un Hollywood que s’esfondrava. És considerada l’última gran estrella del vell sistema d’estudis i una actriu de transició entre el model clàssic de Hollywood i un nou sistema en què els estudis, o el que en quedava, convivien amb productores independents, i en què el treball s’organitzava entorn de projectes concrets en lloc de la producció en sèrie. Segons Vicente J. Benet, aquest nou sistema de producció va provocar que “cada film havia de reunir equips tècnics i artístics pensats ad hoc i, per tant, l’estrella ocupava un paper fonamental com a element cohesiu de la producció. (…) Conseqüentment, les estrelles mantenien una coherència iconogràfica menys mal·leable i més conservadora que la que es produïa en el studio system. Si una fórmula funcionava, les possibilitats d’encasellament creixien”. Estrelles característiques dels cinquanta, com Marilyn Monroe, Ava Gardner o, a Espanya, Sara Montiel (o Gina Lollobrigida a Itàlia), van desplegar aquestes “fórmules icòniques estàtiques”: totes elles eren dones amb cossos esculturals i una presència cinematogràfica rotunda que solien encarnar, gairebé sempre —i amb algunes excepcions importants—, un mateix tipus de personatge, un arquetip vinculat a un sex appeal desbordant. Amb el seu físic imponent i els seus cabells rossos, gairebé blancs, Kim Novak encaixava a la perfecció en aquest nou model d’estrelles femenines dels cinquanta que Hollywood es va encarregar de filmar, espectacularment, en brillant Technicolor i en pantalla panoràmica, convertint els cossos d’aquestes dones en un centre d’atracció irresistible per a un públic que s’allunyava cada vegada més de les sales de cinema. Tanmateix, en Novak s’intueix alguna cosa més: una certa opacitat en les seves interpretacions, l’indici d’un malestar interior que s’oculta rere aquella superfície brillant i que mostra, des de ben aviat, la resistència de la intèrpret a ser catalogada simplement com una blonde bombshell, intercanviable per altres actrius d’aspecte similar de l’època, com Jayne Mansfield.