Lillian Hellman — Quan la guionista és l’estrella

L’any 1977, en ple auge del Nou Hollywood, s’estrena Julia, del veterà Fred Zinnemann. En una dècada marcada pel replegament en diferents manifestacions de la masculinitat de la generació de directors que revoluciona la indústria des de dins, aquesta pel·lícula, basada en un capítol del llibre autobiogràfic Pentimento de Lillian Hellman, resulta tota una anomalia. Ens trobem davant d’un film centrat en l’amistat entre dues dones, una qüestió gairebé tabú a un cinema, el de Hollywood, en què els afectes femenins són gairebé sempre androcèntrics, fins i tot en el woman’s film. La Lillian (Jane Fonda) és una escriptora fascinada per la seva amiga de la infantesa, la Julia del títol (Vanessa Redgrave), una jove de família benestant que, als anys trenta, marxa a Europa a lluitar contra el feixisme. Després de l’estrena de la pel·lícula, no va tardar en desvelar-se que Hellman havia ficcionat bona part de la història. Quelcom fàcil de deduir per la naturalesa idealitzada, molt “print the legend”, del personatge de Julia: una mena d’heroïna perfecta, fins i tot en la seva desaparició i en el seu llegat. 

I no només l’episodi de Julia resulta problemàtic. La millor enemiga de tota la vida de Lillian Hellman, l’escriptora trotskista Mary McCarthy, l’acusa l’any 1979 a la televisió que “tot allò que escriu és mentida”, amb aquella agressivitat impenitent i altament corrosiva que gastaven les intel·lectuals del segle XX. Aquí comença un estira-i-arronsa judicial entre les dues escriptores que juga en contra de Hellman, atès que s’acaba qüestionant bona part de la veracitat del que ha escrit als seus tres llibres de memòries, i també el fet que donés suport al comunisme des de tesis estalinistes. Quan Lillian Hellman mor l’any 1984, ha perdut part de l’aura d’autora de culte i mediàtica que l’ha acompanyada al llarg de la seva vida. Més de quaranta anys després, és un bon moment per recuperar la figura d’una de les poques dones que, sense ser actriu, va brillar com una estrella creativa al Hollywood clàssic.

Tornant a Julia, la pel·lícula, el fet que la història sigui ficció i no pas autobiogràfica encara fa més interessant tot plegat. Perquè posa de manifest la necessitat d’algú com Hellman de comptar amb la fantasia d’una amistat femenina que et marca tota la vida, un desig tan legítim com el de la més habitual fantasia romàntica heterosexual. La creació d’un personatge com la Julia també ens parla de l’anhel femení per comptar amb referents propis en un espectre, el de les figures coratjoses que s’inscriuen en la Història en majúscules, copat pels homes. I també connecta amb la tendència d’aquesta escriptora a posar de manifest l’afecte de les dones per altres dones, sigui quina sigui la seva naturalesa, i les incomoditats que això genera. Un altre element interessant de Julia és com serveix de contrapunt a la imatge molt més heteronormativa sobre Lillian Hellman que presenten pel·lícules com Dash & Lily (1999), el telefilm dirigit per Kathy Bates sobre la relació entre la guionista i l’escriptor Dashiell Hammett: una de les històries d’amor més mítiques del món intel·lectual nord-americà per com combina una certa aura de glamur, pròpia de dues personalitats vinculades a Hollywood, amb el punt cool associat a una escriptora i un escriptor de prestigi amb carrera literària pròpia.