Marguerite Duras — El cinema de l’esquinçament i l’experimentació

1- Molt més que l’escriptora de L’amant

La història de la meva vida no existeix. És una cosa que no existeix. Mai no hi ha centre. Cap camí, cap línia. Hi ha amplis indrets on es fa creure que hi ha algú, no és veritat, no hi havia ningú.

Marguerite Duras, L’amant

Que la majoria de gent defineixi Marguerite Duras com a escriptora no vol dir, en absolut, que fos només això. De fet, si per alguna cosa va destacar Marguerite Germaine Marie Donnadieu —sí, Marguerite Duras era el seu pseudònim— és per haver estat moltes coses al llarg de la seva vida: novel·lista, directora de cinema, guionista, dramaturga, militant del partit comunista, alcohòlica, guanyadora del Premi Goncourt, egòlatra, intel·lectual, mare, esposa, amant, feminista… i moltes, moltes coses més.

Nascuda i criada a Gia Định —en aquells dies, territori pertanyent a la Indoxina francesa—,va passar tota la infància i l’adolescència en un ambient que la marcaria la resta de la vida. Òrfena de pare des dels quatre anys, va viure allí amb la mare i els germans, al marge de la cultura francesa de la qual anys més tard formaria part. Va passar els anys d’infància parlant vietnamita, anant a caçar al bosc amb el germà gran i sofrint constants penúries econòmiques (tot i pertànyer a una minoria blanca privilegiada). Tots aquests fets la van marcar de manera indefectible i van acabar formant part de la seva obra. És possible, de fet, que fos una de les principals representants de l’anomenada autoficció molt abans que la paraula autoficció inundés els debats entre escriptors i escriptores, i les revistes literàries. Trobem rastres de la seva vida a les novel·les Un dique contra el Pacífico (1950), El dolor (1985), El amante de la China del Norte (1991) i, sobretot, a L’amant (1984), la seva obra més coneguda, traduïda ni més ni menys que a quaranta idiomes.