Germaine Dulac — L’exposició ‘Je n’ai plus rien’ s’endinsa en els seus vessants menys coneguts

A Mi último suspiro, les seves memòries, Luis Buñuel recorda com n’estava de nerviós el dia de l’estrena mundial d’Un perro andaluz (1929) a París. “M’havia ficat unes pedres a la butxaca, per llançar-les al públic si la pel·lícula era un fracàs. Temps enrere, els surrealistes havien esbroncat La coquille et le clergyman, pel·lícula de Germaine Dulac (amb  guió d’Antonin Artaud), que a mi, no obstant, m’agradava”. El director aragonès recollia així una anècdota sobre una directora clau del cinema francès d’entreguerres, que va acabar sent més coneguda per aquest fet que per la seva obra. Durant massa temps, Germaine Dulac va ser, sobretot, la directora a qui el grup surrealista havia escridassat per gosar fer un film que es podia situar en les seves mateixes coordenades estètiques. Una cineasta que calia salvar d’aquest menyspreu d’arrel patriarcal. 

Però Germaine Dulac és molt més que la directora menystinguda pel grup surrealista, com demostra l’exposició Je n’ai plus rien al Museu Tàpies, inaugurada el passat 16 d’octubre i que es pot visitar fins al 22 de febrer de 2026. La mostra, comissariada per Imma Prieto, directora del Museu, i Imma Merino, crítica de cinema i docent de la Universitat de Girona, vol posar l’accent en alguns dels aspectes menys coneguts de Charlotte Elisabeth Germaine Saisset-Schneider (1882-1942), nom real d’aquesta pionera del cinema, però també teòrica, crítica i feminista militant.