Cinefilias en femenino — Dones als dos costats de la pantalla: espectadores, creadores i personatges

En el text de presentació de Cinefilias en femenino. Mujeres y cine en España, Marta García Carrión, professora i investigadora d’Història Contemporània, explica que aquest volum col·lectiu sorgeix de les principals contribucions presentades per investigadors i investigadores de tot el país en una jornada acadèmica celebrada el 2021 a la Universitat de València. El resultat, admet, és necessàriament heterogeni, i afegeix: “precisamente esa pluralidad aporta el mayor interés del volumen: ofrecer un abanico de posibilidades de investigación que se están desarrollando y mostrar la vitalidad de las investigaciones que aportan miradas feministas o perspectivas de género al análisis del cine”. Tal com assenyala García Carrión, els disset capítols del llibre proposen un ampli ventall de metodologies, enfocaments i línies de treball per a totes aquelles persones que actualment investiguem sobre la historiografia i la història del cinema espanyol i que trobem a faltar més estudis abordats des d’una perspectiva feminista o amb un vessant de gènere. Cinefilias en femenino no amaga, des de la seva mateixa presentació, la seva naturalesa de llibre acadèmic, adreçat principalment a la comunitat universitària; tanmateix, la seva estructura i la varietat de temes que tracta poden fer-lo igualment atractiu com a obra de divulgació per a totes les persones interessades en la història del cinema espanyol en general, i en la seva lectura en clau de gènere en particular.

Un dels punts forts del volum és la seva estructura, que converteix l’heterogeneïtat de les diferents aportacions en una defensa sòlida i perfectament articulada dels múltiples rols que les dones han tingut en el desenvolupament de la cultura cinematogràfica a Espanya, anant més enllà de la distinció tradicional entre creadores i personatges, entre autoria i representació. García Carrión, especialista en història cultural del cinema i autora de diversos textos acadèmics fonamentals (no només articles, sinó també llibres com Por un cine patrio: cultura cinematográfica y nacionalismo español) per entendre el desenvolupament de la cultura cinematogràfica a Espanya a inicis del segle XX i la seva intersecció amb qüestions de gènere i d’identitat nacional, divideix el llibre en tres parts: Espectadores i Cinèfiles; Mirades femenines: directores i guionistes al cinema espanyol; i Representacions de feminitat al cinema espanyol: models i transgressions. D’aquesta manera, s’amplia la noció de la presència femenina “davant i darrere de la pantalla”, ja que no es limita exclusivament a l’estudi de les dones com a creadores o a la seva representació com a personatges, sinó que reconeix les espectadores, les cinèfiles, les fans o les periodistes i escriptores cinematogràfiques (entre molts altres rols) com a part essencial del desenvolupament i l’evolució de la cultura cinematogràfica a Espanya. Els capítols del primer bloc exemplifiquen especialment aquesta afirmació. La mateixa García Carrión l’obre amb un capítol esplèndid titulat “‘La niña, desde que ve películas, está más flaca’. Imaginarios de espectadoras cinéfilas y discursos de género en la cultura española de los años veinte”. En aquest text, després d‘un repàs apassionant i molt útil repàs de diversos estudis internacionals sobre la recerca (encara molt poc desenvolupada a Espanya) dels públics femenins, de les espectadores i de les escriptores i crítiques cinematogràfiques (considerades totes elles com a cinèfiles, però des d’una perspectiva que trenca amb “nociones elitistas y un tanto monolíticas de cinefilia” i que defineix aquesta cinefília en un doble sentit, el d’”un saber adquirido por la experiencia de los films” i el d’”una acción de cultivar el placer cinematográfico”), l’autora repassa i reflexiona sobre “qué imágenes sobre la mujer aficionada al cine se construyeron y reprodujeron en diferentes medios culturales de finales de los años diez y durante los veinte”. Per analitzar aquestes imatges, aquesta visió que els mitjans espanyols de les primeres dècades del segle XX oferien d’aquestes “cinéfilas” o “peliculeras”, García Carrión duu a terme una profunda revisió hemerogràfica i bibliogràfica de fonts documentals de l’època, tot subratllant la informació, gairebé interminable i inestimable que pot proporcionar a les investigadores l’anàlisi detallada de les revistes de cinema i d’altres mitjans de la cultura de masses del moment.