Lillian Hellman — La persona i el personatge

Poques dones del Hollywood clàssic han fet parlar tant com Lillian Hellman. Des de la seva relació amb l’escriptor Dashiell Hammett al llarg de tres dècades, passant pels alts i baixos de la seva amistat amb Dorothy Parker, la seva inclusió en la llista negra durant la caça de bruixes, l’adaptació al cinema de la seva suposada autobiografia (Julia, 1977), i, especialment, la seva acarnissada disputa amb Mary McCarthy, van fer córrer rius de tinta als Estats Units durant el segle passat. Però, al marge de totes aquestes controvèrsies, el que resulta indiscutible és que les obres teatrals i guions de Hellman van marcar un abans i un després a Hollywood.

Tan controvertits com la seva vida van ser els seus llibres de memòries. El primer, titulat An unfinished Woman (1969); el segon, amb un títol especialment revelador: Pentimento: A Book of Portraits (1973). I és que, en pintura, un “pentimento” és un canvi que l’artista fa en l’obra durant el procés de realització, una modificació que pot ser perceptible sols amb mètodes com els raigs X que permeten veure les capes subjacents de pintura. Se’n va penedir Lillian Hellman d’algunes de les coses que va fer o dir al llarg de la seva vida? Les faria de nou com les va fer si tingués una segona oportunitat? Potser sí, potser no. El que queda clar és que va ser una dona lliure com poques i coherent segons els seus paràmetres.

És per tot això, i per la seva inqüestionable rellevància en la història del cinema clàssic, que el 73è Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià va dedicar a Hellman una retrospectiva i un llibre, escrit a sis mans per María Adell, Hannah McGill i Nuria Vidal. Una publicació bilingüe (els textos estan tant en castellà com en anglès) l’edició —i el pròleg— de la qual ha estat a càrrec de Quim Casas.