Ma mare riu — La Chantal Akerman més íntima evoca la seva mare malalta

Tot i fer esclatar el concepte de domesticitat ja des del seu primer film, el curt Saute ma ville (1968), Chantal Akerman, la cineasta nòmada per excel·lència, sempre acabava tornant a casa de la seva mare, com queda palès a la seva última pel·lícula, No Home Movie (2015). Natalia Akerman va ser el centre de gravetat permanent de la seva trajectòria vital, dels seus films i també de la seva literatura. Aquesta dona polonesa, que va sobreviure a Auschwitz quan era adolescent i es va instal·lar a Bèlgica amb la seva germana, va cobrar un protagonisme especial en l’etapa final de l’obra de la directora. Com posa en evidència Ma mare riu, un llibre que va aparèixer per primer cop en francès l’any 2013, pocs mesos abans de la mort de la mare, l’abril de 2014, i dos anys abans del suïcidi d’Akerman, l’octubre de 2015. El llibre ja estava disponible en castellà en dues edicions, Mi madre se ríe (2019), traduït per Laura del Moral González i publicat per l’editorial espanyola Ocho Milímetros, i Mi madre ríe (2020), de l’editorial mexicana Mangos de Hacha, amb traducció de Tatiana Lipkes. En català l’ha publicat Arcàdia, amb una traducció molt acurada d’Andreu Gomila.