Mi prima Maria Schneider — Molt més que una escena
El llibre comença amb una frase: “He tingut una vida bonica”. És de Maria Schneider i sorprèn que en el moment en què la mort ja era molt a prop, l'actriu més maltractada del cinema francès, recordés la seva vida amb aquesta frase. Però quan llegeixes el text escrit per Vanessa Schneider, la seva cosina, t'adones que la seva vida no va ser bonica, ni res semblant, però ella sí que ho va ser. Potser la frase hauria de ser: “He estat una persona bonica.”
Nuria Vidal 26 de juny 2025
Maria Schneider tenia 58 anys quan va morir, consumida pel càncer després d’anys de cigarretes i drogues. Feia temps que estava neta, neta d’addiccions, neta de consciència, reconciliada. Segurament gràcies a A., la seva companya durant molts anys. Però també gràcies a la Vanessa, la seva cosina, una nena que va néixer quan ella tenia 17 anys, una joguina per a la jove rebel que mai no va ser acceptada per la seva mare i que va conèixer el seu pare, l’actor Daniel Gelin, quan ja era una adulta.
Tota la vida de la Vanessa, filla d’un germà de la mare de la Maria, va estar marcada per aquesta cosina, tan diferent, de tot i de tothom. Perquè aquest llibre, narrat en primera persona i en temps present, no és pas una biografia de la intèrpret de L’últim tango a París. És un relat en paral·lel, acronològic i discontinu, sobre la presència de la Maria a la vida de la Vanessa.
Dels seus petits textos, ràpids, escrits en forma de vinyetes dels moments en què es creuen les seves vides i dels moments en què la Maria viu una altra vida lluny de la que viu la nena Vanessa, se’n desprèn no només la història d’una dona a qui una pel·lícula va destrossar quan era una adolescent, també la història d’una nena filla del 68 amb el que això significa. I també es desprèn una història de França des de l’any 1972 quan es va rodar L’últim tango, fins més enllà del 2011, quan va morir Maria.
