Un destino común — El poder de la conversa i la potència de l’escolta

Tal com expliquen Malena Rey i Pablo Marín, editora i editor d’Un destino común. Intervenciones públicas y conversaciones, en el seu pròleg, aquest no és el llibre d’una “cineasta professional” ni d’una “conferenciant professional”. Encara que dirigeix pel·lícules, l’argentina Lucrecia Martel no ha seguit mai “los mandatos categóricos de la industria audiovisual” i, per tant, un llibre teòric en què ella mateixa revela la seva visió del cinema, de la creació artística o del present i futur de la narrativa audiovisual tampoc podia tenir una forma tradicional: la d’un o una cineasta dictant càtedra, declamant des d’un púlpit què és (o hauria de ser) el cinema. En canvi, el llibre, recentment publicat per l’editorial argentina Caja Negra, constitueix una recopilació de deu conferències, debats o converses que Martel ha protagonitzat, en diverses institucions de l’Argentina i Espanya, entre 2009 i 2025, moltes de les quals estan disponibles, bé completes o bé en fragments, en múltiples plataformes de vídeo o xarxes socials. Són, d’una banda, set xerrades o entrevistes amb la directora de Zama o La ciénaga i, d’altra banda, tres diàlegs entre ella i tres professionals que es mouen a prop del seu univers: l’escriptor i cineasta argentí César González, la cineasta catalana Carla Simón (en una trobada que va tenir lloc el 2022 al CCCB barceloní) i la periodista argentina Leila Guerriero. 

Per tant, en Un destino común es transparenta la voluntat divulgativa de Martel, la seva intenció de democratitzar la reflexió sobre la cultura i les arts audiovisuals, la seva al·lèrgia a dictar càtedra i el seu interès per obrir un espai de diàleg i d’escolta, en què la conversa, i l’oralitat, tan importants al seu cinema, siguin les eines a través de les quals es transmetin les opinions, els coneixements i les idees. Rey i Marín ho expliquen d’aquesta manera tan bonica: “Martel nunca deja de vincularse con la audiencia, porque cree en el poder de la conversación como agente de cambio y en la potencia de la escucha. Las suyas no son conferencias escritas ni ensayadas, sino exposiciones llenas de ideas y preguntas anotadas como apuntes en sus cuadernos, con sus derivas, ejemplos y digresiones”.

El primer que crida l’atenció en aquesta cuidada edició és, precisament, que l’editora i l’editor, que han exercit d’“oyentes y escribas de la voz de Lucrecia”, han respectat amb pulcritud el to distès i les derivacions i digressions del llenguatge oral. La sensació que això produeix en llegir les conferències, entrevistes o diàlegs que conformen aquest fabulós llibre (que es pot llegir perfectament sense conèixer al detall la filmografia de la cineasta) és que Martel està parlant directament des de les pàgines, en veu alta. La selecció ha privilegiat conferències i presentacions que aborden temes generals, no pel·lícules concretes, encara que Martel posa nombrosos exemples de la seva pròpia filmografia i, pel període triat (entre 2009 i 2025), es parla força de Zama (2017) i de la preparació, recerca i producció de l’última obra de la directora argentina, vista a Sant Sebastià, però encara sense data d’estrena al nostre país: el documental Nuestra tierra, que aborda l’assassinat de Javier Chocobar, el líder de la comunitat indígena Chuschagasta, al nord de Tucumán.