Locarno — Un palmarès amb poques directores

El palmarès de la 78a edició del Festival Internacional de Cinema de Locarno, un dels més parcs en premis dins del panorama de certàmens de classe A, va reconèixer amb dos guardons —el Premi del Jurat i un dels premis a la millor interpretació— White Snail, el primer llarg de ficció del tàndem format per Elsa Kremser i Elvin Peter. Vam conèixer aquesta parella de cineastes austríacs també a través de Locarno, on l’any 2019 van presentar, dins de la secció Cineastes del present, Space Dogs, una esplèndida peça de no-ficció que revisava la carrera espacial soviètica i la Rússia contemporània a partir del paper dels animals, en una proposta clau del cinema no antoprocèntric contemporani. Amb White Snail se situen en un escenari postcinema de la crueltat. Partim d’un context propi d’aquesta tendència: una Bielorússia aïllada i sense horitzó de futur, on coincideixen dos personatges fascinats per la mort. Ella és una model amb tendències suïcides, malgrat que sembla tenir una carrera prometedora; ell és un treballador del torn nocturn d’un dipòsit de cadàvers que viu amb la mare i dedica les estones lliures a pintar quadres de temàtica macabre. La primera escena del film, en què veiem la protagonista amb una bossa de plàstic al cap, sembla anticipar que el cineasta i la cineasta es recrearan en aquests aspectes més cruels i morbosos dels personatges. Però l’interès de White Snail rau en com Kremser i Peter transcendeixen les expectatives per proposar una relació harmoniosa entre dos personatges fascinats per la foscor, sense caure en tots els potencials girs obscurs que presentava la història. Bona part de l’atractiu de White Snail es basa en el carisma de l’actriu i l’actor protagonistes, Marya Imbro i Mikhail Senkov, que treballen a partir d’experiències personals i, en bona part, mitjançant la improvisació. Tant ell com ella es van endur un dels Lleopards a la millor interpretació. L’altre va anar a parar a la xilena Manuela Martelli i a la croata Ana Marija Veselčić, actrius protagonistes de God Will Not Help, segon llarg de Hana Jusic, en què sobretot Martelli ofereix un d’aquells tour de force interpretatius que fan olor de premi, en el paper d’una dona vídua que arriba a la Croàcia del tombant del segle XIX i XX per reclamar el seu lloc a la família i la terra del seu difunt marit, un emigrant que va marxar a Xile a la recerca d’una millor fortuna. Jusic recull l’empenta d’una dona que se les empesca per comunicar-se més enllà de la llengua (molt potent, aquí, el paper de les imatges i els somnis com a elements narratius) i acaba forjant una connexió amb la seva cunyada, a qui la resta de la família margina contínuament.