Maria Ripoll — “Les dones som cercles”

El seu primer film el va fer el 1998. Lluvia en los zapatos venia a demostrar que l’aposta de Carles Benpar en encarregar-li un capítol d’El domini dels sentits, era una elecció encertada. Des de llavors, Maria ha fet moltes pel·lícules en què ha deixat la seva empremta: la lluminositat, la lleugeresa, l’humor. Gairebé sempre comèdies, un gènere que no fa guanyar premis ni dona segell d’autor, però que és un dels més difícils de fer.

Maria Ripoll va estrenar el seu darrer treball, También esto pasará, al Festival de Màlaga. Poc després la pel·lícula es va projectar al BCN Film Fest. Maria és de Barcelona i viu a Barcelona, i això ens va permetre tenir una xerrada tranquil·la, fora de l’aclaparament de la promoció. Una conversa mantinguda en català i en castellà, passant d’una llengua a l’altra amb total normalitat. I amb humor, segell de la marca Ripoll.

Ets una de les directores espanyoles més veteranes. Què sents quan mires enrere i veus que portes gairebé trenta anys fent cinema?

Molt cansament. Jo tinc un vici, el vici de la ficció. A mi m’encanta el vici de la ficció. No sé viure sense. Sempre estic amb projectes, sempre estic amb històries. O estic llegint molt. El cansament em ve quan miro i veig que he fet disset pel·lícules, i això són moltes hores de feina i molta dedicació. A mi m’encantaria delegar. Tinc una filla molt cinèfila, té 21 anys i ha començat a treballar amb mi. M’agradaria fer com a les ferreteries o les botigues, fundar la marca “Ripoll i filla”, per poder delegar i no cansar-me tant. Perquè un rodatge és molt cansat.

Però el que sento sobretot és agraïment, les pel·lícules m’han ajudat a créixer personalment. He tingut poques males experiències, encara que quan vaig començar tot era molt més difícil. T’havies d’obrir camí a cops de colze, empènyer i no fer cas de les barbaritats que em deien. Em sento valenta, una boja del món, perquè una persona normal no viu així, i sento que potser hauria de començar a parar. Però no vull.

Com vas començar a treballar al cinema?

Vaig començar molt aviat. Tenia 20 anys. Treballava de cambrera al Zig Zag i ningú em prenia seriosament quan deia que volia fer cine. Vaig aconseguir entrar en un documental sobre Josep Carreras escombrant el plató i portant els cafès. Em vaig adonar que ningú no estava apuntant el que es feia i em vaig posar a apuntar. Va resultar que, com que jo sabia tot el que s’havia rodat i ho tenia apuntat, em van posar a treballar amb l’ajudant de muntatge. I va ser on vaig aprendre de debò, amb el Raúl Román. Després vaig estar d’auxiliar de direcció amb la Rosa Vergés a Angoixa de Bigas Luna, i vaig passar a ser ajudant de direcció. Vaig fer moltes pel·lícules catalanes: Bellmunt, Benpar, Villaronga. Era molt bona com a ajudant de direcció perquè era molt dura. Però jo sabia que no volia ser aquesta persona i vaig demanar una beca de la Generalitat per anar als Estats Units. Tenia una carrera aquí, i a Los Angeles vaig haver de treballar de cambrera. Una amiga em va dir que Danny DeVito buscava algú, i amb el meu anglès macarrònic de llavors, em vaig presentar. La feina era per ser cangur els caps de setmana a la casa de Malibú. Per allà passava tothom. Aquesta feina em va anar molt bé quan vaig voler entrar a l’American Film Institute. En fer la inscripció em van dir que ho tenia molt difícil, vaig escriure una carta a Danny DeVito dient-li que havia estat la cangur i que volia ser directora, ell va trucar a l’escola i em van admetre. Tot serveix.

Han canviat molt les coses des que vas començar a dirigir a Espanya.

La veritat és que les dones hem fet un bon camí. Soc cofundadora de CIMA, juntament amb Icíar Bollaín i Isabel Coixet. Quan vam començar nosaltres, en un rodatge hi havia dues o tres dones;  ara, gairebé hi ha més dones que no pas homes. Al rodatge diem: “D’acord, preparades”, parlem en femení. Veig els elèctrics, tan mascles, que escolten: “Preparades totes, llestes” i ho accepten. Saben que ara els toca acceptar que es parli en femení.

Recordes l’experiència d’El domini dels sentits (1997)? Una pel·lícula fins a cert punt pionera.

Carles Benpar va ser un avançat al seu temps. Va reunir cinc directores que no havien fet res, per fer una pel·lícula sobre els cinc sentits. El plantejament era boníssim, després el resultat ja depèn de cada persona. Era complicat perquè el mateix Benpar no ens deixava reunir-nos entre nosaltres. Tot era molt diferent i tan bonic alhora, perquè estava tot per fer. Aquesta va ser la sort que vam tenir nosaltres, que tot estava per fer. Ara, entre les generacions més joves hi ha molta competència, estan molt més preparades, però és més difícil fer-se un camí. Quan jo vaig començar a mitjans dels anys 90, tot estava per construir. Hi ha hagut molts colzes i molta lluita, però hi havia camí per recórrer. Per cert, aprofito per dir que el 20 de maig, a la Filmoteca de Catalunya, es passarà una còpia restaurada d’El domini dels sentits. Tinc molta curiositat perquè no me’n recordo de res. Recordo que el sentit del gust de Teresa Pelegrí em va agradar molt. Teresa ara viu a Londres i és escriptora.