Lourdes Portillo — Marta Selva ens descobreix Lourdes Portillo

Lourdes Portillo va morir el mes d’abril del 2024, als vuitanta anys. La seva mort va portar la Mostra a plantejar-se fer un homenatge a la seva figura, en col·laboració amb Casa Amèrica Catalunya. El cicle Documentalistes Llatinoamericanes. Homenatge a Lourdes Portillo es va inaugurar el 9 d’octubre passat amb la projecció d’El diablo nunca duerme. El proper 23 d’octubre es podran veure Columbus on Trial i Corpus: A Home Movie for Selena, en una sessió presentada per Marta Selva, i el 30 d’octubre es projectarà la que es considera la seva pel·lícula més famosa, Señorita extraviada.

Lourdes Portillo és una figura important del documentalisme llatinoamericà, però alhora molt desconeguda. Per saber-ne més, vam parla amb Marta Selva, cofundadora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona i col·laboradora del Màster de Documental Creatiu de la UAB, sens dubte una de les persones que millor la coneix.

Per què aquest homenatge a Lourdes Portillo?

L’homenatge a Lourdes Portillo és un cicle que fem conjuntament amb Casa Amèrica Catalunya. Fa molts anys, buscant col·laboracions, vam contactar amb Casa Amèrica Catalunya i els vam proposar que organitzessin un cicle dedicat a les pioneres del documental llatí. La primera idea era mostrar l’obra de Valeria Sarmiento, Sara, Gómez, Marta Rodríguez o o Margot Benacerraf. Després, el projecte s’ha anat transformant. Ara es diu Cicle Documentalistes Llatinoamericanes, però va començar com un cicle dedicat a les Pioneres del documental llatinoamericà. Com que feia poc que Lourdes Portillo havia mort, vam pensar que era un bon moment per parlar-ne. No era fàcil trobar els materials, però almenys s’han pogut aconseguir algunes de les seves pel·lícules.

Com vas conèixer tu la seva obra?

A la Mostra de l’any 1995 vam presentar El diablo nunca duerme. Ella va venir el 2002 per presentar Señorita extraviada. En aquell moment, el tema de Ciudad Juárez era molt vigent i va venir gent que havia treballat amb les mares de les desaparegudes; al voltant d’això es va generar un debat molt interessant. Recordo que va aprofitar per donar una classe magistral al Màster de Documental Creatiu que va ser molt interessant. Era una persona increïble, una dona estupenda, tan gran com generosa, una meravella. Tenia un cap molt ben estructurat, però també tenia una gran emocionalitat, feia unes abraçades que et transmetien energia.

Per què es va produir aquest debat?

Lourdes Portillo té una manera molt particular d’afrontar el documental. És molt poc maniquea en la seva exposició i en el seu treball. En totes les seves produccions l’interessa creuar moltes coses: la cultura popular, la cultura familiar… És un documental de denúncia explícita, però alhora mostra una cosmogonia que pot fer pensar que es despista. Però no és així: el seu mètode et permet comprendre, d’una manera més global, la situació que t’està descrivint. Ja sigui Señorita extraviada, Las Madres de la Plaza de Mayo o Después del terremoto.

Això ja és visible a la seva primera pel·lícula, Después del terremoto (1979)?

Sí, allà ja hi és tot. La primera pel·lícula que fa, Después del terremoto, és el seu treball de final de carrera. Parla del terratrèmol de Nicaragua el 1972, dels exiliats als Estats Units, de les seves vivències. Però t’explica moltes coses més: parla de la pèrdua progressiva d’identitat cultural, de les comunitats migrants, de la resistència de les persones més militants, de les comunitats llatines als Estats Units. D’alguna manera, fa un retrat dels processos d’aculturalització, que serà un tema recurrent a les seves pel·lícules. Aquesta mirada tan àmplia fa que, de vegades, sembli que es despista, però el que fa de debò és aprofundir, no tant per anar a l’os, sinó per fer un treball de context.