Ulrike Ottinger, Sally Potter i Paul B. Preciado — L’experiència d’adaptar "Orlando"

Al llarg d’una hora i mitja, i amb la moderació de Mariona Borrull, que va recordar altres aportacions a les variacions Orlando com el trasllat a l’imaginari català que en va fer Maria Aurèlia Capmany a la novel·la Quim/Quima (1971), Ottinger, Potter i Preciado van compartir amb l’audiència fins a quin punt Orlando de Virginia Woolf havia marcat la seva vida i obra. Us presentem un resum d’una conversa entusiasta, brillant i enriquidora, dins de l’onzena edició dels Manifestos Fílmics Feministes (Preciado va proposar canviar la denominació a “transfeministes”) de la Mostra de Films de Dones que va coorganitzar amb el CCCB. Un acte on només hi va faltar més temps perquè més gent del públic, tantes persones que també havien trobat en Orlando i aquestes aproximacions un discurs que els explicava com no havien fet altres obres, pogués dir-hi la seva. 

Es pot tenir un fragment preferit d’Orlando?

Sally Potter: N’he d’escollir un de favorit? Crec que la gràcia del llibre és la seva integritat perquè al cap i la fi és una obra sobre un procés. També la meva pel·lícula tracta sobre el procés, sobre la transformació al llarg del temps i la mutabilitat, sobre la naturalesa temporal de totes les coses i de tots els éssers. 

Ulrike Ottinger: Vaig llegir Orlando quan tenia 15 anys, i em va impressionar molt. Quan vaig fer la meva pel·lícula, Freak Orlando, vaig treballar sobretot a partir del record de la impressió que m’havia deixat el llibre de jove. He revisat la novel·la aquests dies, i sí que hi ha dues escenes per a mi remarcables. La de la mà de la reina Isabel I, en què es desenvolupa tota la personalitat del personatge només amb la descripció d’aquest gest. Sally, tu ho vas copsar de forma genial al teu film. I la segona escena és quan Orlando, després d’haver exercit de diplomàtic a Turquia, es desperta com a dona, i li sembla completament normal.

Paul B. Preciado: Mai vaig pensar que treballaria sobre Orlando. A diferència de les dues persones que són aquí amb mi avui, jo no soc cineasta. Vaig fer una pel·lícula, però no soc cineasta. Jo vinc de la filosofia, de l’activisme, de la teoria crítica, però no del cinema. I vaig acabar fent una pel·lícula per accident. També per un acte d’arrogància, en certa manera. Perquè, bàsicament, la televisió francoalemanya ARTE planejava fer un biopic sobre la meva vida. Cosa que em va horroritzar. No volia que la meva vida es retratés així. Així que vaig anar a una reunió amb els responsables. Com en una relació heterosexual, com més insistia que no volia que es fes la pel·lícula, més deien que volien fer-la. Fins que, en un moment donat, em va posseir l’esperit de Virginia Woolf. I vaig deixar anar: si voleu fer aquesta pel·lícula, ha de ser una adaptació documental d’Orlando de Virginia Woolf. Es van quedar callats i van dir: “Oh és una idea fantàstica. I qui la farà? Potser en Paul, oi?”. I aleshores no tenia elecció. Així que vaig tornar a casa immediatament i vaig començar a rellegir Orlando. Gairebé vaig tenir un atac de cor perquè vaig pensar: "Com m’ho faré? És impossible!". I després em vaig adonar que Orlando es podia llegir gairebé com un llibre de filosofia, oi? Hi ha aquella frase que diu: “estic tip del meu jo actual. En vull un altre”. I vaig pensar: "Ja ho tenim!".