Kristen Stewart — Les interminables variacions d'una estrella-autora
Amb motiu de l'estrena de “La cronología del agua”, el debut en el llargmetratge de Kristen Stewart, repassem la trajectòria insòlita i agosarada d'una estrella que, en menys d'una dècada, va mutar d'heroïna ingènua de la saga juvenil “Crepuscle” a icona i estrella ‘queer’. Les seves col·laboracions amb cineastes com Olivier Assayas, Kelly Reichardt, David Cronenberg (que la va dirigir a “Crímenes del futuro” el 2022) o Rose Glass li han permès deixar molt enrere Bella Swan, en un camí cap a la independència i una transformació artística i identitària insòlita, construïts de forma absolutament conscient per part de l'actriu.
María Adell Carmona
8 de gener 2026
Entre 2008 i 2012, quan la febre Crepuscle estava en ple apogeu, Kristen Stewart (Los Angeles, 1990) semblava ser a tot arreu, però, sobretot, semblava no sentir-se còmoda amb la posició en què aquella fama fulgurant l’havia situat. La seva aparició en la gala dels People’s Choice Awards de 2011, asseguda a primera fila i flanquejada pels seus companys de repartiment en la saga vampírica, Robert Pattinson (la seva parella en aquell moment) i Taylor Lautner, constitueix una bona mostra del sentiment d’inadequació que transmetien les seves aparicions públiques de l’època: l’actriu, que havia començat a rodar Crepuscle (Catherine Hardwicke, 2008), la primera de les cinc pel·lícules de la saga, quan només tenia disset anys, movia repetidament una de les cames, s’emportava nerviosament la mà a la boca, encreuava els braços o mirava cap avall, denotant una evident incomoditat. Aquests tics nerviosos, resultat de l’ansietat que la intèrpret va patir durant l’adolescència i la joventut, i que ha comentat públicament en diverses entrevistes, es van convertir immediatament en el tret més idiosincràtic d’una performance completament insòlita que esborrava la línia entre personatge i intèrpret i que, en un primer moment, va ser criticada per la seva combinació d’inexpressivitat i gestualitat excèntrica, absent i repetitiva. Tan criticada, de fet, que tal com recorda l’investigador Milan Hain en “From Shy Tomboy to Queer Icon”, un excel·lent article sobre Stewart (i un dels pocs centrats en l’espectacular evolució de la seva imatge com a estrella durant l’última dècada), “el mateix any que Forbes va anunciar que era la intèrpret més ben pagada de la indústria, va rebre el premi Razzie a la pitjor actriu” pels seus treballs a Albada – 2a part (Bill Condon, 2012) i a Blancaneu i la llegenda del caçador (Rupert Sanders, 2012).
