Directores de cinema Llatinoamericà: Una història amb arrels

Aquesta inquietud s’ha concretat aquest any i mig d’existència de la web amb la publicació de divuit entrevistes a cineastes llatines de països molt diferents. Entrevistes realitzades gairebé totes al voltant de la secció Horizontes Latinos del Festival de Sant Sebastià, un dels principals altaveus, però no l’únic, del cinema que es fa a l’altra banda de l’Atlàntic.

Endinsar-se en el cinema llatinoamericà dirigit per dones és descobrir un continent desconegut. Tenim una idea més o menys clara que hi ha cineastes importants, que cada any apareixen films dirigits per dones llatines a tots els festivals, que guanyen premis. Però, en realitat, sabem molt poc d’on venen i quina és la seva tradició. No ho sabem nosaltres, però moltes vegades tampoc ho saben les mateixes realitzadores que hem entrevistat. La ignorància del passat —no només de les dones, també de molts directors masculins fonamentals— és un comú denominador a totes les cinematografies.

Aquest article no vol ni pot ser exhaustiu ni enciclopèdic. No pretén convertir-se en una llista de noms, títols i dates. Tampoc no pot ser, per força, equilibrat en les seves procedències: Mèxic i Argentina tenen un pes en la història del cinema que no tenen Paraguai o Costa Rica. El que m’agradaria és traçar un mapa, una genealogia que establís una mena de cadena entre cineastes, respectant els diferents processos històrics pels quals ha passat aquest convuls i apassionant subcontinent.

Quatre petits aclariments necessaris i potser qüestionables. El primer: he decidit no parlar del Brasil. El cinema brasiler és molt ampli, molt important i… molt diferent. L’aportació de les directores brasileres mereix un text a part, ja era força obert i extens el tema d’aquest estudi per intentar incloure-hi el Brasil. El segon: he renunciat a remuntar-me a les pioneres del cinema mut i als anys trenta, quan les directores llatines van tenir un paper destacat. Aquí i ara, la nostra genealogia comença després de la Segona Guerra Mundial. El tercer té a veure amb el fet que aquest text només s’ocupa de les directores; l’important treball que han fet productores i altres professionals superava les dimensions d’aquest article. El quart: aquesta primera part s’acaba a l’inici del segle XXI. La gran explosió de cineastes femenines a tot el continent, amb l’aparició de noves cinematografies abans inexistents, la tractarem en una segona part dedicada a les Dones Directores del Cinema Llatinoamericà al Segle XXI.