Dones Directores del Cinema Llatinoamericà al Segle XXI: Mirall o esplèndida realitat? (II)
La primera entrega d'aquest ràpid i no exhaustiu estudi del cinema dirigit per dones a Amèrica Llatina, acabava l'any 2000. Ara toca fixar-se en les més recents, les que han debutat o consolidat la seva carrera en aquest primer quart del segle XXI, una autèntica explosió col·lectiva de cineastes llatinoamericanes, com ho demostren les gairebé vint entrevistes que hem realitzat a Filmtopia amb directores que fan el seu primer film o refermen la seva trajectòria en aquests 25 anys.
Nuria Vidal
25 de setembre 2025
La teta asustada (2009) de Claudia Llosa
Parlem de cineastes nascudes entre el 1970 i l’any 2000, que viuen realitats molt diferents segons el país. Les cinematografies més clàssiques, Mèxic i Argentina, són les que tenen un nombre més gran de directores, com és lògic si tenim en compte la seva història. Però, en aquest principi del segle XXI, a Xile i Colòmbia han tingut un creixement enorme, mentre que a Veneçuela i Cuba pràcticament han desaparegut. D’altra banda, cinematografies històricament inexistents estan donant excel·lents directores i apunten a un futur prometedor: Costa Rica, el Perú, Panamà, l’Equador, el Paraguai. És evident que en aquest floriment del cinema dirigit per dones a Amèrica Llatina hi té molt a veure el programa Ibermedia, creat el 1998 amb l’objectiu de fomentar la coproducció i distribució de pel·lícules iberoamericanes.
No hi ha un denominador comú al cinema d’aquestes dones, ni tan sols dins d’un mateix país, on es manifesten moltes tendències i corrents diferents. El seu cinema no és homogeni en cap cas: són cineastes que aborden els temes des de punts de vista diferents, amb l’única constant d’un protagonisme femení clar. Són relats de dones urbanes o rurals, històrics o de gènere, de vegades reivindicatius, gairebé sempre de denúncia de violències o abusos; però d’altres simplement descriuen el plaer de contar petites històries i quotidianes de dones que volen ser alguna cosa més que mares, esposes, àvies, germanes o núvies, i volen viure la seva sexualitat sense pors ni repressions.
Sí que hi ha, però, dos trets que es detecten en entorns molt allunyats. D’una banda, la cada vegada més significativa incorporació d’actrius que s’atreveixen a passar darrere la càmera i explicar les seves pròpies històries, com és el cas de Dolores Fonzi o Manuela Martelli. De l’altra, una tendència a treballar en tàndem directora-productora, alternant les funcions d’un film al següent: Mariana Rondón- Marité Ugás, Fernanda Valadez-Astrid Rondero, Cecilia Atán-Valeria Pivato.
