Mia Hansen-Løve — El cinema i la vida

Escriure un reportatge sobre Mia Hansen-Løve (París, 1981) implica, en certa manera, fer també un retrat personal i íntim d’una creadora per a qui vida i obra sempre han anat de la mà. Per a mi, a més, recórrer la seva obra significa també traçar una mena de trajectòria biogràfica i cinèfila: la primera vegada que vaig entrar en contacte amb el seu cinema va ser a inicis del 2010, quan va presentar El pare dels meus fills (2009) en el festival novaiorquès New Directors/New Films. Recordo que vaig pensar que era molt jove (devia tenir uns 28 anys, però el seu aspecte era el d’una adolescent, com el de la protagonista d’aquell film) i la impressió que em va causar la maduresa emocional de la pel·lícula, que abordava qüestions molt complexes sense subratllats melodramàtics, sinó des d’una estètica naturalista, gairebé transparent, i amb una certa lleugeresa tonal i formal. Des d’aquell moment, el cinema de Hansen-Løve ha anat desplegant-se i creixent al mateix temps que ho feia la seva autora, que, tot i haver estat sempre interessada a descriure dones, o noies joves, que són filles (Todo está perdonado [2007], El pare dels meus fills, Un amour de jeunesse [2011]), ha anat incorporant a la seva col·lecció de retrats femenins altres dones que també són mares. És el cas del triplet imbatible format per Isabelle Huppert, Vicky Krieps i Léa Seydoux, protagonistes, respectivament, de les que podríem definir com les tres obres de maduresa de l’autora: El porvenir (2016), La isla de Bergman (2021) i Una bonita mañana (2022).