Perpetuar el llegat

Dirigir una pel·lícula no és gens fàcil. Encara que es tracti d’una producció independent i de baix pressupost, es necessiten una sèrie d’infraestructures i de professionals, contactes, una bona campanya publicitària, la distribució de còpies a sales… En els darrers anys, el creixement dels labs de diferent tipus i la gran quantitat de festivals independents que visibilitzen el treball de joves directores han aplanat una mica el camí. Tot i això, continua essent una tasca molt complexa, i molts, moltíssims projectes, queden anys guardats en un calaix. De vegades, fins i tot, per sempre. A més, sabem que la meritocràcia no és una ciència exacta (i sovint fins i tot dubtem de la seva existència). Com deia Lucrecia Martel, “el problema del cinema és que està en mans d’una única classe social”. I és clar, quan no pertanys a aquesta classe social, tot es complica. Potser per això, tenir familiars que hagin dirigit pel·lícules prèviament és un dels factors que més ajuden aquelles persones que volen debutar en la direcció.

En els últims anys, moltes filles de cineastes han fet el salt darrere de la càmera, amb més o menys fortuna. Perquè ho porten en la sang, perquè ho han viscut de prop des de petites, i sí, perquè dedicar-se al que es dedica el teu progenitor o la teva progenitora implica que, possiblement, tenir-ho una mica més fàcil que la resta de comuns mortals. O potser no? Perquè, és clar, també cal aprendre a conviure amb la incòmoda etiqueta de “filla de”, i l’ombra de qui et va precedir sempre serà allargada.

Coincidint amb l’estrena de The Last Showgirl, el nou film de Gia Coppola (neta de Francis Ford Coppola i neboda de Sofia Coppola), fem a continuació un repàs d’algunes de les directores que han decidit seguir la senda iniciada pels seus antecessors i les seves antecessores.

Sofia Coppola

Probablement, la més coneguda de la llista. Sofia Coppola ha passat de ser la filla actriu d’un dels cineastes més famosos de l’anomenat Nou Hollywood, a ser una directora amb veu pròpia. Va debutar en el llargmetratge als 28 anys amb la que es convertiria en una de les seves pel·lícules més emblemàtiques: Las vírgenes suicidas (The Virgin Suicides 1999), un film tan poètic com melancòlic que transmet amb gran vivesa la intensitat dels sentiments durant l’adolescència de les cinc germanes Lisbon. Coppola es va basar en la novel·la de Jeffrey Eugenides i va convertir la cançó “Playground Love” d’Air en l’himne en nostàlgic himne de tota una generació de tota una generació. La jugada no li podria haver sortit millor. Quatre anys després arribaria el seu segon llargmetratge: Lost in translation (2003), una bella reflexió sobre la soledat amb Bill Murray i Scarlett Johansson en estat de gràcia. El film va confirmar sobradament el seu talent i li va valdre l’Oscar al millor guió original. Li seguirien la irreverència pop de Maria Antonieta (2006), la sobrietat gairebé minimalista de Somewhere (2010), la polèmica de The Bling Ring (2013), un film d’època com The Beguiled (2017), adaptació de El seductor (Don Siegel, 1971) amb la qual va aconseguir el premi a la millor direcció en el Festival de Canes, un nou film amb Bill Murray (On the Rocks, 2020) i un atípic biopic sobre Priscilla Presley (Priscilla, 2023), el seu film més recent. Tot això en un quart de segle que ha servit per demostrar, i de sobres, el seu inqüestionable talent.