Sarah Maldoror — Els cants (de resistència) de Maldoror

Annouchka de Andrade (filla i col·laboradora de Sarah Maldoror) escrivia, en el text introductori del cicle Sarah Maldoror, que l’homenatge realitzat per la Filmoteca Espanyola a l’obra de la seva mare era un viatge: “D’Algèria (on va fer els seus primers passos en el món del cinema) a Bissau (on va rodar tres pel·lícules), passant per Martinica, on li agradava trobar-se amb el poeta Aimé Césaire”. I, més que un simple viatge geogràfic, es tractava d’un retrat polièdric i transversal d’una cineasta que va situar conscientment l’èmfasi en l’odissea de les dones dins i fora dels moviments de resistència panafricans, una realitat que també va viure a la seva pròpia pell.

Maldoror va néixer el 1929 a Gers, França (filla de pare antillà i mare francesa) i va rebre el nom de Sarah Ducados. No va ser fins al 1956 que va adoptar el seu nom artístic, en referència directa a Les Chants de Maldoror, de Comte de Lautréamont. Aquest gest, que va marcar un punt d’inflexió en la direcció de la seva obra, té dues implicacions. D’una banda, la vincula directament al moviment surrealista, establint una connexió particular amb la seva branca caribenya, que es va associar al moviment de la Négritude i buscava una revalorització de la cultura negra i antillana. Maldoror, d’ascendència caribenya, va mantenir un diàleg constant amb figures com Édouard Glissant i Aimé Césaire, qui es va convertir en col·laborador habitual i a qui va retratar en diversos documentals com Aimé Césaire, Un homme une terre (1976), Regards de mémoire (2003) i, la que seria la seva última pel·lícula, Éia pour Césaire (2009). D’altra banda, l’adopció d’aquest pseudònim reflecteix una declaració d’intencions sobre la seva visió de l’art com a poesia i política, així com la reclamació del seu lloc dins d’una tradició poètica determinada. Un aspecte fonamental de la seva obra és la traducció en termes fílmics dels postulats polítics que defensava. Es tracta, doncs, d’un cinema que es fonamenta en la recerca i l’expressió de la llibertat, tant personal com col·lectiva, on es conjuguen els pensaments anticolonials i feministes per donar forma a retrats sobre identitats interseccionals, com la de la pròpia Maldoror.

Aquest enfocament va convertir-la en una pionera del cinema panafricà, en què va combinar els seus interessos per la poesia i el teatre —als anys cinquanta, va fundar a França la companyia Les griots, formada exclusivament per actors i actrius africanes i del Carib—, però també la seva pròpia ideologia i experiència com a dona negra. “La filmografia de Sarah Maldoror és un testimoni de la seva resistència, força i determinació”, assenyala la seva filla. La seva obra reflecteix una postura política potent, vinculada a l’activisme que va realitzar tant dins com fora de l’esfera cinematogràfica, i que va ser impulsada pels moviments decolonials a Àfrica durant les dècades de 1960 i 1970, així com pels moviments d’emancipació a França.