SEMINCI — Reflexos fràgils: Crònica de la 70a edició de la Setmana de Cinema de Valladolid
Una edició marcada per relats en cerca d’una representació del dolor, l’abús i les cicatrius en la pell de les dones, mentre unes poques produccions evidencien la necessitat d’una sortida a la foscor que assola aquestes cintes.
Elena del Olmo
6 de novembre 2025
Premiades i premiats a la Seminci 70
La 70a edició de la SEMINCI conclou amb el lliurament de l’Espiga d’Or a The mastermind, una heist movie que parteix d’un home a la deriva, de la desesperació visible als ulls àvids de James Blaine, un fuster mancat de capital i d’ambició. El darrer llargmetratge de Kelly Reichardt traça una disjuntiva entre el robatori d’obres d’art i l’enfonsament del nucli familiar: en els primers minuts, James volta pel museu de Framingham, atent a l’obra d’Arthur Dove, un dels primers artistes abstractes nord-americans. Un pla detall se centra en la mà de l’home, que llisca per una vitrina, agafa suaument una figureta d’un soldat tallat en fusta i l’amaga a l’estoig de les ulleres mentre els seus dos fills i Terri, la seva dona, descansen a l’estança contigua. L’individualisme masculí aixeca una separació inesborrable entre James i la seva família, aliena als plans del fuster, mentre un panning, amb la càmera situada al centre de la taula, registra la conversa entre James, Terri i els pares d’ell. Una elecció formal que evidencia la darrera unió entre els personatges, relacions erosionades per les accions d’un home que ignora la seva pròpia fragilitat.
El pickpocket de Reichardt, part de la Secció Oficial del certamen, desdibuixa els llocs comuns dels robatoris premeditats, com l’obra del mateix Arthur Dove s’abstrau de les estructures del cinema negre, i trasllada el pes al personatge que, materialitzant la seva fantasia, es troba amb quadres a les mans, una casa buida i una darrera conversa telefònica amb Terri en què ell li demana diners per última vegada. Les notícies visibles a través de la televisió i la ràdio suggereixen el clima polític convuls propi de la dècada dels setanta, posat en diàleg amb el panorama actual. La cinta, en els seus darrers instants, abandona el públic a la seva sort davant un pla general, estàtic, de les forces de seguretat de l’Estat immerses en una burla violenta a una sèrie d’activistes acabats de detenir, en una escena en què la presència de la càmera no dissipa la burla. The mastermind construeix la figura d’un pare de família nord-americà, infeliç i passiu, que es llença sense salvavides a la recerca d’alguna cosa que no existeix.