Virginia Woolf — El cinema

L’article que inaugura aquesta secció compleix 100 anys aquest 2026. Es tracta d’un escrit curiós i desconegut de Virginia Woolf sobre el cinema, publicat originalment a The Nation and Athenaeum el 3 de juliol de 1926. L’escriptora hi intueix clarament totes les possibilitats del nou art, que s’ha d’allunyar de la temptació literària per explorar les immenses possibilitats que el mitjà ofereix sense recórrer a la paraula escrita.

El cinema

Virginia Woolf (1926). Traducció Gemma Beltran

Es diu que ja no ens queden reminiscències de quan érem salvatges [1], que som a les acaballes de la civilització, que ja s’ha dit tot i que és massa tard per ser ambiciosa. Però aquests filòsofs i aquestes filòsofes sembla ser que han negligit les pel·lícules. No han vist mai els i les salvatges del segle XX mirant-les. Mai no s’han assegut davant de la pantalla i han pensat que, malgrat la roba que duen i les catifes que trepitgen, la distància que els i les separa d’aquells homes nus i dones nues amb els ulls lluents que van entrexocar dues barres de ferro i van sentir en aquell estrèpit un tast de la música de Mozart no és pas tan gran.

En aquest cas, les barres estan, naturalment, forjades i cobertes amb una acumulació de matèries estranyes tan gran que es fa dificilíssim sentir res amb claredat. Tot és bramadissa, un eixam i caos. Estem abocats i abocades al caire d’una caldera, a la qual sembla que bullin a foc lent fragments amb formes i sabors diversos i, de tant en tant, alguna forma enorme en surt i fa la impressió que és a punt d’abandonar el caos. L’art del cinema encara pot semblar, a primera vista, senzill i fins i tot estúpid. Hi ha el rei donant la mà a un equip de futbol, hi ha el iot de Sir Thomas Lipton, hi ha el Jack Horner guanyant la competició eqüestre Grand National. L’ull ho absorbeix tot a l’instant i el cervell, que rep unes pessigolles molt agradables, s’acomoda per mirar el que passa sense haver-se d’esforçar a pensar. Per a l’ull comú, l’ull anglès sense sentit de l’estètica, no és més que un mecanisme senzill que s’ocupa que una no caigui a les carboneres [2], dona al cervell joguines i llaminadures perquè estigui tranquil i del qual es pot confiar que es comportarà com una mainadera competent fins que el cervell arribi a la conclusió que és hora de despertar. Aleshores, quin és l’objectiu que et despertin de sobte quan s’està en una agradable somnolència i et demanin ajuda? L’ull té problemes. L’ull necessita ajuda. L’ull diu al cervell: “Passa una cosa que no entenc gens ni mica. Et necessito.” Miren junts el rei, el iot, el cavall i el cervell veu de seguida que la qualitat amb què les imatges s’han captat té unes qualitats que no són les d’una simple fotografia del món real.

No és pas que siguin més boniques en el sentit que les imatges són boniques, però no podríem dir que (el nostre vocabulari és limitat, per desgràcia) més reals o reals en una realitat diferent a la que percebem a la nostra vida diària? Les veiem tal com són quan no som allà. Veiem la vida tal com és quan no en som part. Mentre ho contemplem, és com si ens allunyéssim de la sordidesa de la nostra existència real. El cavall no ens tirarà a terra. El rei no ens donarà la mà. L’onada no ens mullarà els peus. Des d’aquest mirador privilegiat, mentre veiem les entremaliadures dels i de les nostres iguals, tenim temps per sentir llàstima i divertir-nos, per generalitzar, per assignar a un home o una dona els trets d’una raça. Quan veiem el vaixell navegar i les onades que hi trenquen, tenim temps per obrir la ment a la bellesa i, a més, tenir l’estranya sensació que la bellesa romandrà i que aquesta bellesa florirà amb independència de si la contemplem o no. A més, això va passar fa deu anys, ens diuen. Contemplem un món submergit sota les onades. Les núvies surten del convent –ara són mares; els porters estan entusiasmats– i ara estan en silenci; les mares ploren; els convidats estan contents i les convidades estan contentes; s’ha guanyat això i s’ha perdut allò, i tot s’ha acabat. La guerra va obrir un abisme sota aquesta innocència i ignorància, però va ser així com vam ballar i fer piruetes, treballar i desitjar, va ser així com el sol va brillar i els núvols es van desplaçar ràpidament, fins al final.

Però els directors i les directores no semblen satisfets ni satisfetes amb elements d’interès tan evident com el pas del temps o l’evocació de la realitat. Menystenen el vol de les gavines, els vaixells del Tàmesi, el Príncep de Gal·les, Mile End Road, Piccadilly Circus. Volen millorar, alterar, crear el seu propi art, com és natural, ja que sembla que ho tinguin tot a l’abast de la mà. Semblava que hi havia moltes disciplines que podien oferir-los ajuda. La literatura, per exemple. Totes les novel·les famoses del món, amb personatges coneguts i escenes cèlebres, només esperaven, pel que sembla, que les adaptessin al cinema. Podia haver-hi res de més senzill i simple? El cinema s’hi va abraonar ferotgement i, en gran manera, continua alimentant-se del cos de la seva malaurada víctima. Però els resultats són desastrosos per a totes dues parts. Però és una aliança antinatural. L’ull i el cervell s’esvelleguen sense pietat mentre intenten en va treballar plegats. L’ull diu: “Vet aquí l’Anna Karènina.” Una senyora voluptuosa amb un vestit de vellut negre i perles apareix davant de nosaltres. Però el cervell diu: “Podria ser tant l’Anna Karènina com la reina Victòria”, ja que el cervell ho sap gairebé tot sobre l’Anna: el seu encant, passió i desesperació. El cinema posa tot l’èmfasi en les seves dents, les seves perles i el seu vellut. Llavors “l’Anna s’enamora del Vronski”, és a dir, la senyora de vellut negre cau als braços d’un cavaller amb uniforme i es besen amb moltíssima sensualitat, una gran meticulositat i gesticulant exageradament al sofà d’una biblioteca molt ben provista mentre, per casualitat, un jardiner talla la gespa. Així avancem a trompades i atropelladament per una de les novel·les més famoses del món. Així les lletregem en paraules d’una síl·laba escrites també per un estudiant analfabet o una estudiant analfabeta. Un petó és amor. Una tassa trencada és gelosia. Un somriure és felicitat. La mort és una carrossa fúnebre. Cap d’aquestes coses té la menor relació amb la novel·la que Tolstói va escriure, i és només quan deixem d’intentar connectar les imatges amb el llibre que podem intuir a partir d’alguna escena fortuïta, com la del jardiner tallant la gespa, el que el cinema podria fer amb els seus propis recursos.