Tresors amagats — Ander eta Yul: El triomf d’una pionera

Quan es va estrenar Ander eta Yul (Ander y Yul) al Zinemaldia, jo tenia 20 anys. Havia viscut en un barri assolat per la droga i havia compartit classe amb un noi detingut més tard per pertinença a ETA. Com a basca i com a periodista, la pel·lícula m’interpel·la. Com a cineasta, la directora també. Dels més de 30 llargmetratges subvencionats pel Govern Basc a la dècada dels 80, només un va ser dirigit per una dona: Ander eta Yul. Era clar que havia de ser el meu tresor.

Explica Ana Díez que, quan va tornar el 1985, després de cinc anys a Mèxic, es va trobar un País Basc fosc, en plena reconversió industrial, travessant els anys del plom i amb un alt consum de drogues. Ella tampoc és la mateixa: “He tornat, però és molt difícil tornar”. Aquest neguit es reflecteix en alguns dels seus personatges.

La pel·lícula arrenca precisament amb un retorn. Ander (Miguel Muñárriz) torna a Euskadi després d’haver complert condemna al sud d’Espanya per venda de drogues. Arriba a una Errenteria plomissa, que ja no reconeix, ni el reconeix. Sense suport familiar torna al tripijoc, mentre busca en Yul, el seu millor amic. Havien compartit sortides a la muntanya i seminari, com molts joves bascos durant el franquisme.

El retrobament sorprendrà tots dos. Ander passeja quan, en un semàfor, una motocicleta s’atura a la seva altura. A la moto reconeix en Yul. Aquest treu una pistola i sembla que l’estigui encanonant. La càmera es queda amb el rostre d’Ander mentre sona el tret. El veritable objectiu és fora de camp, un recurs que Ana Díez utilitza en diversos moments del film per canviar d’escenari i fins i tot de personatge principal.

A partir d’aquesta escena ens endinsem en el món d’en Yul. Isidoro Fernández dona vida a un jove sense feina que viu en una família acomodada i milita a ETA, tot i que la banda no s’esmenta explícitament. És un activista que dubta. Qüestiona els objectius triats per la banda, com el guàrdia civil retirat que acaba de matar. Díez hauria volgut reflectir el debat intern que es presumia dins l’organització. Dos anys abans de l’estrena, ETA va matar Yoyes, una antiga militant. La inquietud d’en Yul ens ofereix una de les escenes més poètiques de la cinta: una bomba del comando mata el ruc d’un ferroveller. Dies més tard, Yul es creua amb el ferroveller, que tira el seu carro, i accelera.

Entre aquests personatges que es mouen entre la vida i la mort destaca la tercera protagonista: Sara, la jove amb qui Ander inicia una relació. Carmen Pardo interpreta una dona a qui no agraden les multituds, que deambula pels carrers de nit —”fins que no surt el sol no em ve la son”—. És un personatge que va més enllà de ser un simple facilitador de la trama d’Ander. Amb casa pròpia, Sara gaudeix de la seva sexualitat lliure, sense remordiments ni lligams.