Tresors amagats — En el balcón vacío: Temps de plorar

A la passada edició de L’Alternativa (2025), la cineasta Celia Viada m’explicava que havia concebut el seu documental Volver a casa tan tarde (2025) a partir d’una idea que li havia sobrevingut d’improvís durant el procés de creació. Repassant les notes que havia deixat escrites en el seu quadern, Celia va començar el procés de muntatge travessada per aquesta anotació: “La niña está atrapada en la casa”. És segurament la forma més bella i feridora de definir el seu documental sobre la vida i obra de l’escriptora, actriu i guionista navarresa María Luisa Elío, i també el film que tinc l’oportunitat de rescatar a través d’aquest article, En el balcón vacío.

Tal i com assenyala José Luis Castro de Paz, En el balcón vacío és l’obra mestra indiscutible del cinema de l’exili espanyol. La pel·lícula, guardonada amb el Premi FIPRESCI al Festival de Locarno del 1962, va ser concebuda i produïda a Mèxic, en el context de la comunitat espanyola exiliada i de l’efervescència artística i creativa que María Luisa Elío va tenir l’oportunitat de freqüentar, establint ponts artístics i creatius amb personalitats literàries com Gabriel García Márquez, Fina García Marruz o Juan Rulfo. 

La pel·lícula està basada en un relat sincer i colpidor que María Luisa Elío escriu en una estada a Cuba l’any 1959 i que porta el mateix títol. En aquest text, Elío desgrana amb sensibilitat, i amb un dolor que va esquerdant progressivament la lectura, les seves memòries d’infantesa a Pamplona just a l’esclat de la Guerra Civil, la posterior fugida a França amb la seva família i, finalment, l’experiència traumàtica de l’exili a Mèxic. La força de la seva narrativa rau no només en el seu talent artístic, sinó també en la seva profunda i radical honestedat.

Prenent aquest relat com a punt de partida, María Luisa Elío escriu un guió de la pel·lícula juntament amb Emilio García Riera i el seu marit, Jomí García Ascot. El film es roda a Ciutat de Mèxic en 16mm i de forma precària, però és capaç d’expressar la força i el batec vital de la seva creadora d’una forma aclaparadora. Elío també s’interpreta a si mateixa i ofereix la seva veu en off al relat fílmic, convertint En el balcón vacío en la concreció fílmica dels racons més profunds de la seva ànima. És per això que, malgrat que el seu marit Jomí García Ascot signi la direcció de la pel·lícula, considero que és just atribuir-li l’autoria del film.