Tresors amagats — I Often Think of Hawaii: La cinefília més punk

Vaig sentir parlar d’I Often Think of Hawaii per primera vegada fa dos anys, durant el procés de programació de la 31a edició de la MIFDB. Vaig trobar la informació sobre la seva restauració a la pàgina del projecte berlinès Silent Green. Era la primera vegada que llegia el nom de la directora i no tenia cap referència sobre la seva filmografia, més enllà que havia fet de càmera en moltes de les pel·lícules de la referent del cinema queer alemany Monika Treut. Va passar el que sovint passa amb les referències misterioses: tant el fotograma —que mostrava una dona adulta i dos adolescents vestits amb vestits flamencs al sofà d’un menjador— com la sinopsi van cridar immediatament la meva atenció.

I Often Think of Hawaii és una d’aquelles pel·lícules que es resisteix a ser etiquetada. “Què és el que estic mirant?”, em preguntava. Durant els primers minuts acompanyem una noia adolescent pels passadissos del metro berlinès. L’ambient, que intuïm fred i gris, contrasta amb la guitarra d’una música hawaiana que dona a tota la seqüència un punt d’estranyesa i humor. Així coneixem la Carmen, una adolescent que, després de visitar una amiga al centre de la ciutat, torna a casa seva, a la perifèria.

Elfi Mikesch, cineasta austroalemanya, va rodar I Often Think of Hawaii el 1978, poc després d’instal·lar-se en uns edificis de protecció oficial. A la porta del costat hi vivia una família formada per la Ruth, la Carmen i en Tito: la Ruth, la mare, passava el dia treballant, mentre la Carmen i en Tito jugaven a casa. En què converteix això I Often Think of Hawaii? En un semidocumental realitzat amb la plena complicitat dels i de les intèrprets; no és un film rodat amb actors i actrius no professionals, sinó un joc de la directora per aproximar-se als seus veïns i veïnes.