Tresors amagats — ‘Lo mejor de mí’, de Roser Aguilar, el millor de l’ESCAC, de Josep Maixenchs

L’ESCAC, escola amb titulació universitària, va ser creada per Josep Maixenchs, un apassionat del cinema. Va creure en el futur professional de la gent jove, en l’educació del talent, en oferir-los eines, confiança, un espai per rodar, experimentar, equivocar-se, atrevir-se i, sobretot, aprendre a treballar en equip. Va somiar pel·lícules a través dels somnis dels seus alumnes. Lo mejor de mí és el primer llargmetratge produït des de la pròpia ESCAC. Roser Aguilar, referent essencial per a tantes directores que configuren l’actual panorama cinematogràfic, és la primera cineasta catalana que debuta professionalment després d’haver estudiat cinema a l’escola. Ha sumat a la seva formació una potent força creativa en aquest primer llargmetratge, rodat amb companys i companyes d’estudis.

Vaig tenir l’honor de ser la padrina de la primera promoció, a la qual pertany Roser Aguilar, juntament amb directors com J. A. Bayona, Kike Maíllo, Guillem Morales; directors de fotografia com Òscar Faura i Isaac Vila; els muntadors Jaume Martí i Bernat Vilaplana; la directora d’art Yasmina Valls; el guionista Oriol Capel; el dissenyador de so Oriol Tarragó…

Sento un orgull immens en veure com les persones que van ser els primers graduats i les primeres graduades en cinema són avui cineastes reconeguts i reconegudes en cadascuna de les seves especialitats.

Vaig ser professora de la Roser i de seguida vaig percebre la seva capacitat per observar, la seva mirada valenta, directa, profunda i silenciosa. Més endavant va treballar com a documentalista en una sèrie que vaig rodar per a Arte i TV3. He seguit la seva trajectòria, i ella la meva, unides per una admiració mútua, sempre atenta i receptiva.

El cinema, art del segle XX, és com una constel·lació infinita que reflecteix el misteri d’un món real o imaginat. Infinits films han passat i passen per les pantalles a la velocitat d’estels fugaços. Molts, com és el cas d’aquest, s’avancen al seu temps i no són prou valorats en el moment de l’estrena.

A més de fer una bona pel·lícula, cal tenir el do de l’oportunitat: encertar el moment adequat, quan la societat desitja determinats continguts per evadir-se de la realitat o aferrar-s’hi, segons com afecti a l’imaginari col·lectiu el l’esdevenir de la història i la cultura.

Ningú no coneix la clau d’aquest desfasament, però puc assegurar que Lo mejor de mí ofereix una d’aquestes oportunitats per percebre la vigència atemporal d’un film. És una proposta valenta sobre un tema difícil. Roser Aguilar l’afronta amb una sensibilitat que colpeix en profunditat, amb una aparent lleugeresa.