Tresors amagats — Night Hunter: Travessar el llindar

Més que parlar de l’argument, convé parlar de la matèria. Night Hunter es construeix des de la manualitat. Stacey Steers treballa amb una càmera de 35 mm sobre una taula d’animació Oxberry. No recorre a l’animació per substitució en el seu sentit clàssic (peces prefabricades i intercanviables), sinó que parteix d’un collage i el modifica i recompon fotograma a fotograma, una vegada i una altra. Aquesta decisió exigeix al voltant de vuit collages per segon de pel·lícula i implica un llarg procés de treball.

Aquesta aposta per la manualitat i el tacte és fruit de l’evolució de la trajectòria de la directora. Tot i que els seus primers treballs —Watunna (1990), amb narració de Stan Brakhage, i Totem (1999)— estan realitzats amb aquarel·la i dibuix, ja anticipen un imaginari surrealista que pivota entre el mite, la metamorfosi i el món animal. La seva col·laboració posterior amb professionals de l’animació com Janie Gaiser i Larry Jordan la va inspirar a desenvolupar un nou estil, basat en el collage. Aquest canvi cristal·litza en el curtmetratge Phantom Canyon (2006), on comença a prendre imatges de gravats i il·lustracions del segle XIX com a matèria primera. Night Hunter reprèn aquesta font, però hi introdueix un element nou: la imatge de l’estrella del cinema mut Lillian Gish. En fer-ho, invoca la història del cinema i, en particular, l’imaginari dels arquetips femenins fixats a la pantalla per, com veurem, desplaçar-los.

Al film de Steers, Gish és una mestressa de casa que habita un habitatge situat a la copa d’un arbre, en un bosc fosc. No sabem qui espera ni per a qui fa les tasques de la llar: cosir, cuinar i custodiar uns ous que protegeix de serps i arnes gegants. L’elecció tècnica de la directora dota les imatges d’una vibració subtil. Aquest efecte es percep amb claredat en els primers plans de Night Hunter, on la protagonista es mou amb una pausa quieta, que gairebé suggereix l’aura de la seva respiració. Aquesta característica li atorga força vital i profunditat psicològica; la seva angoixa davant els somnis que l’assalten cada nit i les mutacions sobtades de la llar resulta versemblant, fins i tot dins del context surrealista.