Tresors amagats — The Girl: O la radicalitat de mirar-se entre lesbianes

Una pel·lícula d’espionatge? Un conte de fades? Un relat lèsbic? The Girl, basada en una història escrita per Monique Wittig i dirigida per Sande Zeig, és una rara avis del cinema: una obra minimalista, atmosfèrica, gairebé muda, que no explica una història sinó un estat. En un París fosc, nocturn atemporal, una escriptora s’enamora obsessivament d’una noia rossa que canta en un club de jazz. Hi ha una trama que inclou proxenetes, la millor amiga butch, pistoles i amants morts, però res d’això no és el cor del film. El cor del film és la mirada. Una mirada intensa, inquieta, persistent, que esdevé el fil conductor d’un desig no correspost i, potser per això, devastador.

The Girl es va estrenar l’any 2000, però és un projecte escrit molts anys abans per Monique Wittig, autora d’El cos lesbià i una de les figures centrals del feminisme materialista francès. L’obra literària de Wittig és volgudament complexa i trencadora, i ofereix noves possibilitats de llenguatge i pensament. Per això, quan vaig veure que formava part d’una pel·lícula, em va cridar l’atenció: com es podia traslladar la complexitat de Wittig al món cinematogràfic? Amb Sande Zeig, la seva parella, desenvolupen una estètica pròpia, al marge de la indústria i de les convencions del cinema narratiu. Com a bona herència wittiguiana, The Girl no només mostra lesbianes: crea un món on els homes són secundaris, un decorat fosc i borrosament amenaçador, però buit. La història es construeix entre dones. I, sobretot, entre lesbianes.

Crida l’atenció que els personatges del relat no tenen noms propis, sinó mots simbòlics que remeten a arquetips. Per exemple, la protagonista és The Artist (l’artista), The Girl és la noia rossa que canta, The Man with the Gloves (l’home amb guants, el proxeneta) i The Friend és l’amor incondicional de l’amiga butch que l’estima i l’ajuda. I la trama es manté en un to simple i concret que fa aflorar totes les capes de complexitat. La protagonista, una butch reservada i ferida, escriu per sobreviure a l’obsessió que sent per una dona que sembla tant lliure com inaccessible. La segueix, l’espia, l’imagina. The Girl funciona com una fantasia: com si la mateixa escriptura materialitzés els desitjos. Aquesta relació no és amorosa, ni romàntica, ni funcional. És una obsessió. Una fixació que no es disfressa d’eufemismes. I és en aquest excés, en aquest desig sense correspondència, que el film és polític. No per la història que explica, sinó per la manera com la mostra. Amb una banda sonora hipnòtica i una fotografia gairebé expressionista, The Girl construeix un espai on el desig entre lesbianes no és el que il·lustra el relat: és el relat.