Canes 2025 — Últimes notícies: Kelly Reichardt i altres alternatives

Podríem especular al voltant d’una tipologia de cineasta que, malgrat formar part de la programació dels principals festivals del món de forma recurrent, mai no n’aconsegueix el premi gros. Directors i directores que fan gran cinema però amb films d’aparença petita que no responen a la idea que es té d’un títol meritori de, per exemple, una Palma d’Or. Penso en noms com els d’Aki Kaurismäki o Hong Sang-soo, als quals podem afegir ara Kelly Reichardt. El Festival de Canes ha tardat en incorporar la directora nord-americana a les seves files. El seu primer cop en competició va ser amb el seu film anterior, Showing Up (2022), i en aquesta 78a edició ha presentat l’últim dia el seu novè llargmetratge, The Mastermind, en què segueix distanciant-se d’algunes de les coordenades habituals de la seva obra. 

The Mastermind no s’ambienta en un context rural de Montana o Oregon, sinó en una zona suburbana de Massachusetts. El film comença amb una família de classe mitjana visitant un museu un dia de tardor, en un imaginari més proper a certs films ambientats a Manhattan que no pas a l’Oest nord-americà. I la pel·lícula no triga a endinsar-se en el territori del cinema d’atracaments, un gènere inesperat en la filmografia de Reichardt. El protagonista, JB Mooney (Josh O’Connor), planeja el robatori de quatre pintures d’Arthur Dove del museu local per raons que no se’ns acaben d’explicar. Com ha fet amb altres gèneres cinematogràfics, la directora du a terme una desmitificació d’algunes de les convencions habituals de la heist movie. Més a prop de Rufufú que d’Ocean’s Eleven, l’assalt es desenvolupa de forma poc èpica, però en principi exitosa. Com ja feia a Showing Up, Reichardt demostra que té fusta per a la comèdia, sempre des del perfil baix en què es mantenen els seus films. Però les coses no tarden a complicar-se per a JB, que té poc de “cervell” per a aquests assumptes i veu com el seu somni de triomfar amb un assalt s’esvaeix com el fum. Fins al punt d’haver d’escapar de casa seva en una fuga errant que connecta The Mastermind amb una tradició concreta del cinema nord-americà dels setanta. Però JB no és un rebel polític (les protestes pel Vietnam sonen com a teló de fons d’una realitat de la qual ell viu desconnectat) ni econòmic (el seu pare és jutge), i els seus motius semblen més espuris i capritxosos que revolucionaris o desesperats. Reichardt perfila la progressiva caiguda d’un antiheroi que es buida de tota possibilitat d’èpica o d’aura de perdedor. Un geni equivocat que ni tan sols és un geni, i que entra en la història de la contracultura per error.