Crítica — Banel & Adama: L’amor és més fort que les supersticions ancestrals

Ambientada en un poble interior del nord de Senegal, Banel & Adama repensa el concepte d’amor romàntic des de les coordenades d’una cultura en què impera un sistema de valors on els interessos de la comunitat prevalen per sobre dels individuals. La pel·lícula pren el títol de la parella protagonista, dos joves amants que es refugien en l’univers autònom de la seva passió. La directora ens els presenta immersos en una estètica que evoca el cinema de Terrence Malick, des d’un potent imaginari propi. La Banel i l’Adama viuen immersos en un ensomni de colors vius i textures líriques en què només existeixen ells i el seu projecte de futur, instal·lar-se en unes cases fora del poble ara colgades sota la sorra. Però l’aspra i prosaica realitat del dia a dia, al poble fa temps que no plou, trastoca la història d’amor de la parella i el seu horitzó vital. La comunitat té uns altres plans per a l’Adama, i creuen que l’actitud individualista de la Banel té a veure amb la malastrugança climàtica que pateixen. 

En la seva recontextualització de l’amor romàntic, Ramata-Toulaye Sy ens recorda com aquesta forma d’entendre un vincle sexoafectiu sorgeix en una època de reivindicació dels sentiments individuals davant d’un sistema de valors burgès i repressiu. Per a la Banel, el romanticisme suposa una forma d’alliberament respecte als mandats patriarcals de la comunitat, el vehicle que li permet conformar un projecte de vida segons allò que sent i no pas allò que li mana una tradició opressiva. Però la pel·lícula també mostra com la seva perspectiva es pot considerar egoista i aïllacionista, en un entorn en què cal prendre decisions per al bé comú. A Banel & Adama no sempre és fàcil destriar les inèrcies de la superstició de les necessitats col·lectives reals.