Crítica — Blue Heron: Díptic d’una memòria fragmentada

En una escena de Blue Heron, la Sasha (alter ego de Sophy Romvari, la directora), ja en la seva versió adulta, agafa el ferri a Vancouver per anar a la casa de la seva infantesa. L’oceà adquireix una presència equiparable a la del final de News From Home (1976), quan Chantal Akerman deixa enrere l’illa de Manhattan i, sense cap veu en off que l’acompanyi, observa silenciosament l’horitzó a través de la càmera. Aquella era una obra sobre els vincles familiars, la distància i el desarrelament; el film de Romvari també ho és. No és la primera vegada que la jove cineasta hongaresocanadenca s’endinsa en la memòria familiar. De fet, l’obra que li va donar més reconeixement dins l’escena independent va ser el curtmetratge Still Processing (2020), que va realitzar com a treball de final de grau i que constitueix un precedent directe de la seva òpera prima. Totes dues són temptatives de reconstrucció dels records fragmentats de la seva infantesa, especialment al voltant de la inevitable figura espectral d’en Jeremy, el seu germà gran.

Però si en aquell treball anterior el documental era la principal via per accedir al seu passat, aquí Romvari es decanta per la ficció, sense que això impliqui renunciar al caràcter autobiogràfic de la seva proposta. Es tracta d’un exercici que es pot acostar al que va fer Joanna Hogg a The Souvenir: Part II (2021), on el rodatge del seu propi film de graduació es convertia en l’entramat a partir del qual elaborava una ficció al voltant dels fantasmes del seu passat. A Blue Heron, el rodatge (o, si més no, la idea de rodar) no apareix fins a la segona meitat de la pel·lícula, que marca un punt d’inflexió respecte del que hem vist fins aleshores. D’aquesta manera, Romvari construeix el seu propi díptic intern.